Sisena jornada

Buuf.

Avui és difícil.

Sí. Vam perdre

De 4. 

Complicat d'analitzar.

Què fàcil dir que l'arbitratge no va ser bo.

I segur que és cert.

Però això no ho podem controlar.

Llavors què va passar?

Suma de molts petits detalls...

Aquella cistella que falles, aquell rebot que no agafes, aquell 1x1 que no defenses o que no guanyes, aquella falta que fas… 

Tot suma. 

I, quan perds de 4, encara més.

Per això serveix entrenar. És el moment en el que un jugador pren decisions: vull guanyar o no; vull treballar malgrat no em mirin; vull atacar el 1x1 o vull passar a dins; vull millorar allò que encara no em surt; soc capaç d'entendre allò que l'entrenador proposa...

Entrenar és preparar-nos per a tot allò que ens pot passar en un partit. És assimilar, interioritzar, aquells conceptes que necessitaré per competir.

I, què carai, aquest equip ha entrenat molt i molt bé. Si no ho hagués fet, no hauria perdut una semifinal d'un campionat d'Espanya de 4 punts.

I el vam tenir. Faltaven 7 segons i vam fer el tir que volíem per empatar i forçar la pròrroga, però, aquesta vegada, vam fallar.

En Jordan n'ha fallat moltes al final d'un partit igualat...

Quan va acabar el partit estava trist, sobretot per elles. Vaig tancar els ulls i les vaig veure ballant el "bequetero". Però no em va quedar més remei que obrir els ulls a la realitat.

Sempre em plantejo què he fet malament: aquell canvi, aquell temps mort, aquella decisió…

Però això és l'esport. Un guanya i un perd.

Això és el bàsquet.

En Joan Carles (no em renyis, tampoc te l'he pogut dedicar…) sempre deia una frase: "El bàsquet és un esport d'errors i guanya aquell que en fa menys". I ahir Unicaja va guanyar perquè en va fer menys que nosaltres.

Al final del partit només els vaig dir una cosa a les jugadores: "Podeu estar orgulloses de com heu competit".

Això, però, encara no s'ha acabat. Avui tenim una altra final. Volem medalla i lluitarem pel tercer lloc.

A seguir.