Segle XXI

Avui toca parlar de Segle XXI. Una reflexió després de viure un Campionat d'Espanya. Començaré fent una mica d'Història. Quan es va crear Segle XXI jo estava entrenant al Masnou Basquetbol. Devia ser la temporada 1986-1987. Em va semblar una idea molt interessant i encertada. S'havia posat en marxa el pla ADO que tenia com objectiu donar un impuls a l'esport espanyol. El motiu era clar: Barcelona 92. Poder fer arribar l'esport (en aquest cas bàsquet) a aquells jugadors i jugadores que no tinguessin opció de poder competir al màxim nivell però que sí que tinguessin les aptituds i actitud per fer-ho. El bàsquet d'elit, malauradament, no arribava a tots els racons d'Espanya. D'aquell projecte van sortir algunes jugadores que reunien aquestes característiques, però també van començar a entrar-hi jugadores que s'apartaven d'aquest projecte inicial. Uns anys després, amb motiu del Campionat d'Espanya Junior de Saragossa, vam ser preguntats, els entrenadors dels equips, pel nou director tècnic de la FEB, sobre la problemàtica que veiem en la categoria junior. La idea, ens va dir, era millorar la competició. Alguns entrenadors ja vam dir en aquell moment que Segle XXI desvirtuava les competicions. Hi havia jugadores que no podien estar en els seus equips d'origen i, per tant, aquests equips perdien potencial competitiu. La resposta no va agradar. I la vaig patir en les meves pròpies carns. I que consti que a mi no m'afectava. Mai m'havien agafat cap jugadora… Avui, 26 anys després, segueixo tenint la mateixa opinió. I m'explicaré. D'entrada, és curiós que el projecte en masculins durés tan sols 3 o 4 anys… Potser perquè els clubs importants van presionar? No ho sé. No criticaré mai el treball diari que es fa allà per un motiu molt senzill: no el veig. Però sí que constataré una realitat: no hi ha tanta diferència, una vegada han passat els 4 anys de la seva formació (els 2 anys d'edat cadet i els 2 d'edat junior), entre les jugadores formades a Segle XXI i les que s'han format a clubs que han pogut participar i competir, anualment, en Campionats. Per què crec que Segle XXI no és una bona opció per a determinades jugadores? En primer lloc penso que una jugadora que ja està en un club amb aspiracions de viure i competir Campionats d'Espanya no hauria mai de ser cridada al Segle XXI. Una jugadora ha de viure partits decisius per a la seva formació. Ha de prendre consciència que el seu creixement com a jugadora passa pels nervis del partit important, per les sensacions de frustració quan perds una eliminatòria o per l'alegria de la victòria en aquella semifinal o final. I parlo des de l'experiència d'uns quants anys. Això Segle XXI no ho pot donar. Si la idea de Segle XXI és formar jugadores per a les seleccions no entenc per què impedeix que aquestes jugadores visquin aquestes realitats… Perquè es fa evident que la nena de 13 o 14 anys que és cridada per Segle XXI s'enlluernarà per la proposta i l'acabarà acceptant. És el millor per a ella? Segur? Una altra cosa és aquella jugadora que té un perfil especial: no està en un club amb aspiracions reals de competir. Dit d'una altra manera: la importància de la formació esportiva, des de tots els punts de vista, de la jugadora hauria de ser mirada amb molta més cura. Hi ha un segon motiu per al meu no rotund a Segle XXI. Aquest és com a pare. Si una nena no té una problemàtica molt especial (en el sentit negatiu), crec, sincerament, que ha de viure amb la seva família aquests anys tan importants com són els de l'adolescència. Són moments de dubtes, de disciplines en àmbits diferents, però també de viure en el món real; el món de l'escola amb companys i companyes de diferents realitats. Han de viure la incomoditat del desplaçament en cotxe per anar a entrenar, amb la pèrdua de temps per estudiar... En definitiva han d'aprendre a valorar tot el que hi ha al voltant del bàsquet en sí. El dia a dia amb dificultats ajuda al creixement global de la nena. Per dir-ho més clar, Segle XXI hauria de tenir clars aquests aspectes abans d'anar a buscar una nena, perquè, tal com he dit abans, una nena de 14 anys tots aquests aspectes no els pot tenir en compte. No li correspon a la seva edat. Per a això estem els adults. Solució alternativa? N'ofereixo una de doble. La primera molt obvia: només anar a buscar jugadores que no estiguin en projectes esportius amb opcions reals de competició i/o entrenament amb volum i qualitat. La segona que em sembla interessant: tres moments de l'any en que les jugadores es concentrin i treballin per tal que les puguin conèixer i seguir. Un exemple: de finals d'agost a mitjan de setembre: tres setmanes de treball; d'inicis de desembre fins a vacances de Nadal: tres setmanes més de treball; i quan acaben les competicions: tres setmanes més de treball. D'aquesta manera es fa un seguiment exhaustiu durant la temporada i un treball intensiu en tres moments. Beneficis? Crec que econòmicament és millor per a l'administració. Les jugadores poden competir tot l'any i, per tant, créixer en la dificultat. Les jugadores viuen amb les seves famílies en unes edats fonamentals per a la seva formació. No es desvirtuen les competicions. Excepcions? Les explicades anteriorment: aquelles jugadores que no tenen cap oportunitat de "viure" l'esport de manera prou competitiva i/o aquelles nenes que tenen una realitat complexa que no els permet poder desenvolupar-se amb normalitat. Son reflexions en veu alta que, de ben segur, no seran ni llegides ni tingudes en compte, però que crec que he de fer.