Va per vosaltres, famílies

 Quan acaba una temporada, als entrenadors ens toca fer balanç. 

Balanç tècnic, tàctic i d’objectius assolits o no.

També hem de fer una aturadeta per avaluar com ha estat la interacció amb les jugadores i amb el staff.

Per tant, ens toca valorar on hem encertat i on hem fallat.

Si no volem caure en els mateixos errors, toca fer-ho.

Però, sovint, no ens aturem prou a pensar en uns “agents” necessaris. Sense ells no hi hauria equip, per tant, no hi hauria bàsquet.

Sí, les famílies. 

Són aquell agent imprescindible per tal que tot l’engranatge funcioni perfectament bé.

Sovint, dediquem massa temps (a l'escola passa el mateix) a focalitzar en aquelles (una minoria) que posen pals a les rodes.

Sempre n’hi ha i fan molt enrenou.

Per sort, i a l’escola també passa, la gran majoria no són així. 

La majoria són positives i hi són quan les necessites. 

Potser, tot i així, no combreguen en tot allò que fas (ni en com ho fas).

Llei de vida.

Malgrat això, hi són sempre acompanyant l’equip (o el grup classe) per tal que tot rutlli.

Però, al costat d’aquesta gran majoria, moltes vegades silent, n’hi ha algunes que se surten del guió.

Potser són especimens estranys. 

No saps ben bé d’on venen, però hi són.

Sempre són positives, sempre tenen aquell gest, aquella paraula, aquella mirada, en el moment adequat, que fan que et sentis segur, que et sentis recolzat. 

Elles ja ho saben. 

Sempre saben què és realment important i quan toca fer un passet endavant pel bé del grup i no, tan sols, pel bé de la seva filla.

El meu més gran respecte, admiració i agraïment per a elles.

La lògica diu que les famílies miren, sempre (com no podria ser d'altra manera), per tal que la seva filla estigui el millor possible. 

Només faltaria!

Però quan trobes famílies que traspassen aquest punt més “individual” per bolcar-se en el grup, és molt especial. I aquest any ho he percebut clarament.

Puc dir, orgullós, que, aquesta temporada que tanquem, el grup de famílies, en ambdós equips, han sumat moltíssim i han restat molt poquet.

Sense elles, de cap manera s’explicaria la gran temporada que hem fet amb els dos equips.

Aquestes paraules van dirigides a elles, i les vull fer extensives a totes les famílies de tots els equips que sempre sumen.

Moltes gràcies a totes 


El bàsquet, la vida en petit format…🏀

Comentaris

  1. Així com entrenadors i entrenadores fan un reconeixement a les famílies, els pares i mares també hem de fer un reconeixement als staffs tècnics. Sempre he defensat que per dedicar-se a entrenar, formar, ensenyar,.. els nostres infants i joves han de tenir una dedicació especial, temps i paciència, caps de setmana,... desconec, mai ho he demanat, quina és la compensació econòmica que reben, però segur que és del tot insuficient, són un privilegi pels nostres fills i filles tenir-los al costa, gràcies. Un seguidor de Mallorca

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, mallorquí....
      La veritat és que els entrenadors som bitxos un punt estranys. No es pot explicar què significa ser entrenador. Simplement es sent, es viu.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Angola (40)

Gràcies, UEM. Fins sempre

Carta oberta a les meves jugadores