Toca preocupar-se o ocupar-se?

Ja fa temps que ens van avisant, però, després de les eleccions europees, ja en tenim l'evidència total.

Tenim un problema.

L’extrema dreta puja. De fet, ja és aquí.

Ens espanta l'extrema dreta? Segurament.

No ens agraden les seves formes, però, secretament, potser estem d'acord amb els seus missatges (fàcils de fer, evidentment) i els comprem la seva preocupació. 

En tenim molts, d'exemples. Anem a pams.

Potser no ens molesta la immigració, però ens preocupa la gestió que en aquests moments se’n fa, i ens guanyen el relat.

Potser no ens agrada el capitalisme ferotge, però no som capaços de controlar l'escalada de preus, si els comparem amb els sous actuals. Un exemple: els joves no poden accedir a vivenda.

La democràcia actual, amb la seva manera d'actuar, és incapaç de trobar solucions i els radicals tornen a guanyar el relat.

Volem una societat més ben formada, però apliquem lleis que no ajuden/ensenyen els joves en la importància de la gestió de l'esforç i la frustració. Els estem donant un missatge equivocat respecte de les dificultats, i els "protegim" excessivament. Per tant, tornem a perdre el relat.

Utilitzem mitjans que considerem adequats (lògics i tradicionals), perquè sempre han funcionat, per arribar a ells, sense ser plenament conscients que ells "beuen" de fonts que se'ns escapen. 

La lectura, la paciència o la constància ja no van amb aquesta generació, i els "influencers" ens guanyen la partida.

El relat dels radicals, fàcil, engrescador i  directe, que va contra els immigrants, la burocràcia o els preus, va calant en uns joves que, des de ben petits, han accedit a la cultura de la imatge, i del missatge buit i ràpid de les xarxes. Un altre relat guanyat per l'extrema dreta.

Tenim un jovent sense aturament, sense pausa de reflexió i paciència. Un jovent al que li hem ofert un món en què viatjar és fàcil i econòmic i en què tot s'ha de poder aconseguir sense esforç. Un món de facilitats, distraccions, comoditats que els nascuts abans dels 90 no hem tingut i que ens costa d'entendre.

Potser em diràs que no tots els adolescents i joves són així.

Evidentment. En soc conscient.

Porto 40 anys intentant fer d'entrenador i educador. 

L'adolescent, i el jove, sempre ha sigut igual, però ara rep uns ímputs que abans no rebia, i que no som capaços de controlar. Telegram, tiktok o instagram no existien, i són els canals utilitzats: ens han guanyat el relat.

Fa 100 anys, veniem d'una Guerra Mundial i, poc després, del crack del 29.

Ara venim d'una crisi econòmica i d'una pandèmia.

En tots dos moments "caldo de cultiu" perfecte per escoltar un discurs fàcil i buit que arriba a aquells que no troben solució en la política tradicional.

O els partits no radicals comencen a entendre's (i els que podem prendre decisions, ho fem) o anem directes a una situació que "ningú amb dos dits de front" (expressió que deia molt el meu pare) desitja.

Toca prendre decisions, potser impopulars, però necessàries.

Ens hi posem?