40 anys després...

40 anys. 40 cursos.

Un munt de records i un munt de companys. 

Un munt de vivències i aprenentatges. 

Un munt d’alegries i de tristeses.

Més de 1000 alumnes.

Es diu aviat…

Recordo perfectament aquell 15 de setembre de 1983 pujant les escales del IE Sant Jordi. 

Eren les 8.50h. 

La nit abans m’havia trucat la Mercè. Necessitaven un professor d’Educació Física. 

Vaig entrar el despatx del Sr. Tufet i 15 minuts després era professor…i fins avui.

Pel camí, molts anys al Sant Jordi i al meu Safa, per tancar la meva particular passejada pel món de l’educació al Pino.

Sí. 

Ja han passat 40 cursos i és el moment de dir adéu.

Amb un doble sentiment. 

D’una banda, el cor encongit perquè deixo enrere el que ha estat la meva vocació al llarg d’aquests 40 anys: l’educació.

Aquell que no s’hi ha dedicat mai no pot imaginar tot el batibull de sentiments que es barregen dins del cap d’un educador. Hi conviuen la passió i l’esgotament, l’esperança i la frustració,...però, per sobre de tots, l’amor a la teva feina, l’amor als teus alumnes. És a dir, el desig que puguis aportar detalls, idees, coneixements, valors i hàbits que els puguin ser útils en aquest camí, sovint costerut, però també màgic i fascinant, com és la vida.

Perquè aquesta “mal anomenada” feina l’estàs dedicant a uns nens o adolescents amb dubtes i il·lusions que, d’entrada, majoritàriament, no tenen cap ganes d’estar 6 hores dins d’una aula treballant uns conceptes que, per a ells, massa sovint, no tenen cap importància ni valor.

És llavors quan sorgeix la vocació de la mà d’una pregunta cabdal: com aconseguir que aquells vailets “entrin” en l’apassionant món de l’aprenentatge? Com inculcar la voluntat, l’interès i la curiositat pel saber?

Tot un món.

Un món que ara deixo enrere i que, de ben segur, a moments, trobaré a faltar. 

Quan acluco els ulls, veig passar aquells que m’heu fet costat en els moments difícils (que n'hi ha hagut), aquells que m’heu fet riure, aquells amb qui he petat la xerradeta i compartit complicitats. 

Uns més propers que d’altres, com no pot ser d’altra manera. 

És llei de vida que no arribem a tothom de la mateixa manera.

Però, al costat d’aquest sentiment de tancament d’etapa, se m’obre un nou món…

Un món sense reunions d’avaluació, ni preparacions d’activitats vàries. 

Un món sense sortides ni excursions o esquiades en què sempre hi ha un punt de patiment per la responsabilitat que comporten. 

Un món sense converses informals, o no, al pati, a la sala de profes o al passadís, amb què preteníem “arreglar” el món.

Una nova etapa.

Serà diferent. 

Molts projectes i idees al cap. 

Però, per sobre de tot, tindré allò que l’edat t’ensenya a valorar per sobre de tot: tindré temps. 

Temps per a mi.

Temps per passejar, meditar, escriure, llegir o tocar la guitarra. 

És a dir, per dedicar-lo a allò que la rutina de la feina no m’ha permès fins ara.

Al llarg d’aquests 40 anys m’he sentit estimat, però també, com no pot ser d'altra manera, he percebut que no he aconseguit arribar, tal com hagués volgut, a molts dels alumnes que he tingut. 

Les relacions profe-alumne no són fàcils.

Però, ara sí. Ara toca tancar una porta i obrir-ne una altra.

Comença el meu particular Viatge a Itaca.

Com deia Kavafis: “que siguin moltes les matinades, que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.”

I parafrasejant a Txarango “Que les coses que espero no siguin com espero, quan les visqui”.

Globalment, puc dir que he estat feliç intentant exercir d’educador.