Conflicte i millora

 Després d’escoltar l’entrevista amb el José Luis Pichel en el podcast de “El Alma del Juego” que ens porta cada setmana el Quim Gómez, m’ha cridat molt l’atenció una frase que en Quim posa en boca de Svetislav Pesic: “Sense conflicte no hi ha millora”.

És curiós perquè, ni com s professor ni com a entrenador, no m’havia parat mai a connectar conflicte i aprenentatge. De ben segur que ho havia fet de manera inconscient, però mai m’ho havia plantejat clarament.

I val a dir que la idea té la seva lògica. 

Sobretot en el món del nen, de l’adolescent i del jove.

Aprendre, i per tant millorar, comporta un esforç, una dedicació i una constància que, normalment, no surten espontàniament d’un mateix, sinó que venen marcats de manera externa.

I aquí és on entrem en conflicte.

Es fa evident que, “per se”, dediquem temps a allò que ens agrada i ens motiva i, lògicament, busquem que ens comporti el mínim esforç possible. 

Per tant, quan a qualsevol aspecte d’aprenentatge li hem de dedicar massa temps, no ens sol agradar i, lògicament, ens costa dedicar-hi aquest temps i esforç

Evidentment, al llarg dels anys, he trobat excepcions, però, quan he apretat per anar més enllà, el conflicte ha aparegut perquè, conscientment o no, “l’aprenent” tendeix a pensar que ja en té prou amb allò que ha fet, o que sap, i amb el temps que hi ha dedicat.

Aquell que, “de motu propi”, sempre vol més és un “rara avis”.

Per no allsrgar-me, magradaria acabar posant damunt de la taula un parell de dubtes per pensar-hi una mica.

Aquest “rara avis” que sempre vol aprendre troba la motivació en la satisfacció interna d’allò que va aconseguint o, per contra, ho fa per un reconeixement extern, ja sigui per un tema purament econòmic o per la “fama” que li comporta?

Aquest punt de dedicació a aquest aprenentatge li ve imposat de fora (del seu entorn) o li surt internament?