Nacionalisme?

Argentona, 21 d’abril de 2019

Nacionalisme?

Sí, avui em toca parlar de nacionalisme. I per què ho faig?

Doncs perquè els últims anys, amb la pujada del moviment independentista a Catalunya, els partits que defensen la unitat d’Espanya han carregat de valent contra el nacionalisme català.

Abans de donar-vos la meva opinió al respecte, he navegat una mica per internet per buscar què vol dir nacionalisme. Evidentment trobarem moltes definicions i interpretacions del concepte però m’he quedat amb la  d’una pàgina d’Història, buxaweb.com, que em sembla prou clara i senzilla per a tots, tant si coneixem els conceptes amb més profunditat com si no ho fem:

“El nacionalisme com a doctrina neix al segle XIX i té un doble origen: la concepció conservadora de nació com un fet inconscient entre el poble però que ve determinat per uns elements concrets (història, tradició, llengua, raça...) i la concepció progressista de nació com una aspiració voluntària d’un poble per a constituir-se com a Estat.(...) El nacionalisme suposa una via de recuperació de la identitat de les nacions oprimides d’arreu i aplega les forces diverses que intenten de donar noves estructures polítiques als estats. L’existència avui dia d’un bon nombre d’Estats plurinacionals fa que el nacionalisme segueixi essent una força política important.”  (Extret de buxaweb.com)

Durant aquests anys he escoltat tot tipus d’opinions, la majoria desencertades, sobre el concepte nació i nacionalisme. Des del punt de vista dels partidaris de la independència de Catalunya, he escoltat que Catalunya ja era una nació a l’Edat Mitjana, cosa que no és estrictament certa. I des del punt de vista dels que defensen la unitat d’Espanya, que Catalunya mai ha estat una nació, cosa que tampoc és estrictament certa.

El tema, com us podeu imaginar, dona per molt i no us vull cansar a aquells que teniu a bé llegir aquestes línies.

Tan sols m’agradaria quedar-me amb dues idees.

La primera, i molt important, quan neix i què significa el concepte nació.

És molt cert que Catalunya, primer com a Comtats Catalans fins el segle XII i després com a integrant de la Corona d’Aragó des del segle XII fins a principis del segle XVIII, va gaudir d’unes institucions pròpies i d’un sistema de govern anomenat “pactisme” amb el qual el rei havia de pactar amb les Corts Catalanes les decisions que després eren controlades/portades a terme per la Generalitat.

Tot això desapareixerà amb motiu de la Guerra de Successió (1701-1714) i la instauració dels Decrets de Nova Planta amb els quals es regularà definitivament (fins la Segona República des de 1931 a 1939) tot el territori espanyol sota una legislació única.

Per tant es fa evident que no podem parlar de nacionalisme català tal i com el coneixem actualment (terme que sorgeix el segle XIX com a tal), però si d’identitat pròpia si tenim en compte institucions i administració.

La segona idea que s’ha de comentar és l’obsessió d’alguns partits polítics que defensen la unitat d’Espanya de comparar el nacionalisme català amb els nacionalismes de Hitler i Mussolini els anys 20 i 30 del segle passat. Fer això és no tenir cap tipus d’interès en aprofundir en la Història i en les realitats de cada moment. Estic cansat d’escoltar que els nacionalismes només han portat a guerres comparant la situació actual de Catalunya amb la Segona Guerra Mundial,si us plau!!!!!, o amb el conflicte dels Balcans que va portar al desmembrament de l’antiga Iugoslàvia, si us plau!!!!!.....

Crec que no vaig errat si dic que no tenen cap tipus de comparativa que s’aguanti amb arguments una mica sòlids.

Els nacionalismes de Hitler i Mussolini van sorgir després d’una Primera Guerra Mundial mal acabada en la qual els vencedors o no van complir el què havien acordat abans de la Guerra (cas d’Itàlia) o bé van ser totalment sagnants en les decisions preses a Versalles des de la prepotència del vencedor.

Però hi ha quelcom més important, Alemanya i Itàlia tenien “in mente” un nacionalisme de caràcter imperialista (recordem que havien arribat tard el repartiment de les colònies (Itàlia i Alemanya) i havien perdut molts territoris després de la Guerra (Alemanya). Però el més important no és això. El més important és que per aconseguir-ho estaven disposats a l’acció violenta, a la invasió, per la força, d’espais que no eren seus...

Fins ara, tot el que he escoltat dels líders dels partits que defensen la independència de Catalunya va de referèndums, urnes i no violència. Crec que això no s’assembla gaire als discursos de Hitler i Mussolini. Però, a més, també parlen d’integració, no de submissió...

Parlen de la defensa dels trets culturals (llengua, tradicions...) que, si mirem una mica el què ha passat al llarg de la Història, poden desaparèixer si no es lluita per ells.

Sempre he tingut curiositat per saber quina és la diferència que troben els líders dels partits que defensen la unitat d’Espanya entre el nacionalisme espanyol i el nacionalisme català.

Perquè si no vaig errat, el nacionalisme espanyol (no sé si dir el del “a por ellos”) vol eradicar tot allò que no sigui unitari... i recordem que ja ho va fer a l’Amèrica llatina on després d’arribar-hi i conquerir-la, es va dedicar a imposar (sempre la paraula imposar) allò que portaven a costa de fer desaparèixer les diferents cultures autòctones.

Això és bo o dolent? És correcte o incorrecte?

El nacionalisme català tan sols vol defensar dins del seu territori aquells trets identitaris que ha tingut des que els francs van ocupar el territori català i van crear la Marca Hispànica.

Això és bo o dolent? És correcte o incorrecte?

Perquè, i amb això acabo, si a Espanya se li imposés un model educatiu i lingüístic diferent al que per majoria vol tenir, lluitaria per mantenir-lo?

Demà parlaré d’independència.