Al voltant de l'educació...

La setmana passada vaig tenir el privilegi de rebre un agraïment en la meva feina d'educador.

Em van demanar participar de l'aniversari d'un exalumne encara que fos telemàticament (és el que té el nostre "amic" COVID)... i em va produir una especial satisfacció.

A tots ens agrada que, de tant en tant, ens felicitin i/o ens reconeguin allò que suposadament hem fet bé, i aquesta va ser una manera maca de fer-ho.

He de dir, abans de continuar, que jo no sóc massa donat a l'elogi fàcil i és quelcom que se'm recrimina i no sense raó. És quelcom que he de millorar…

Línies abans utilitzava la paraula "suposadament" perquè, de vegades, felicitem o ens feliciten no perquè,  objectivament, haguem fet quelcom bé, sinó perquè es creu que aquella felicitació servirà per motivar i elevar l'autoestima del que la rep.

Estic convençut, i així ho escriuen els experts, que rebre una empenta o un suport positiu ajuda les persones a creure més en sí mateixos.

M'he desviat del tema.

Em passa sovint. Tinc les idees al cap i de vegades les desendreço...

Porto 37 anys dedicats a l'ensenyament/educació. He tingut més de 1000 alumnes i 500 jugadors i em considero un privilegiat perquè aquesta feina em dona dues coses que d'altres feines no et permeten. 

La primera és l'oportunitat de mantenir contacte amb els més joves. Això em permet mantenir allò que amb els anys anem perdent: la frescor de la joventut… Estar a prop d'ells em fa recordar aquell que, en algun moment, vaig ser. I, d'alguna manera, segueixo entenent per què no sempre m'escolten o em fan cas. Són tan diferents les perspectives des de les que mirem les coses…

I la segona és també una oportunitat. Sí. Es l'oportunitat de veure'ls evolucionar, créixer. De vegades em sorprenc positivament. De cop, em trobo un exalumne, amb vint i pocs anys o fins i tot menys, convertit en un petit empresari. Repasso mentalment com era quan estava a classe amb mi i reconec que mai m'ho hagués imaginat… 

D'altres vegades he tingut una petita decepció quan he vist que aquell exalumne, que (pensava) tenia un potencial enorme, s'ha quedat per sota del que havia pensat que podia aconseguir… I em pregunto qui soc jo per jutjar el camí que ha triat? Potser ens passa massa sovint (també com a pares) que pensem que la nostra visió és l'única bona...

I, per últim, molt sovint no m'he sorprès. He vist aquell exalumne després de molt de temps, tanco els ulls, el recordo a l'aula i veig que allò que percebia s'ha complert…

I em ve una pregunta.

Quina és la incidència que tenim els educadors sobre ells? 

No en tinc la resposta. 

Tu ets el mateix, estàs a l'aula igual.  Però uns et reben d'una manera i d'altres d'una altra; a uns arribes més i a d'altres menys; uns estan en un procés de maduresa i d'altres en un de diferent…

Per això  quan reps el privilegi de poder participar en l'aniversari d'un exalumne, aquell cuquet que tots tenim dins nostre ens recorda que val la pena seguir intentant fer la nostra feina, malgrat massa vegades no l'encertem del tot…