Feminisme radical?

No sé com hi he anat a parar…

He llegit un article sota el títol de "Feminismo radical" de Coral Herrera.

https://m.facebook.com/story.php?story_fbid=2017154284971501&id=689417404411869

L'article és contundent.Quin debat! Radicalisme mai,  generalització mai, ús incorrecte d'avantatges mai…


Ahir va ser el dia dedicat a la dona..

Com no podia ser d'altra manera, el vaig tractar a classe…

Vaig llançar una pregunta provocadora.

Ha d'existir aquest dia?

Un munt de mans aixecades per dir que sí, que clarament havia d'existir per reclamar, protestar, reivindicar una realitat palpable...però, sospitosament, n'hi va haver que van callar… 

I és que la realitat és clara en el jovent, tal com passa amb els adults: no tothom observa, veu i viu la realitat de la mateixa manera.

Però també va sortir un concepte interessant. Una noia va comentar que, malgrat algun dia s'aconsegueixi aquesta igualtat,  era bo mantenir aquest dia per recordar que havia hagut moltes persones al llarg de la Història que havien lluitat per aconseguir-ho...

Són moltes les coses a canviar tant per part del sexe masculí com del femení. És un problema social i educatiu. Estem en una societat masclista (tot i que encara  molta gent es nega a acceptar-ho) i s'ha d'anar a la base... 

Quina educació reben els infants des de ben petits? 

Què veuen a casa i a la societat? 

Quins debats es donen a l'escola? 

Quins avantatges dona la societat pel fet de ser dona o home? 

Com rebem uns i altres aquests avantatges? Com ens en beneficiem i per tant acceptem aquests avantatges? 

Si no ens hi posem de veritat, sense radicalismes, però amb fermesa, no canviarem les coses...

Amb un simple enfrontament o el típic "y tu más" el que fem es seguir mantenint la situació i alimentant partits polítics (cal dir noms?) negacionistes sobre la realitat evident de la discriminació o/i menysteniment de la dona…

Per tant, per obrir el debat de veritat, cal que cadascú es miri el seu melic per veure quina quota de responsabilitat té. 

D'entrada, és bastant possible que un mateix no sigui prou capaç de fer-ne una bona autocrítica. 

Hi ha una estratègia molt senzilla, i al mateix temps molt difícil: preguntar a qui m'envolta com em veu… i acceptar-ho.

I, una vegada fet això, decidir què vull canviar…

Perquè hi ha una realitat claríssima en tot tipus de conflicte: la responsabilitat mai és al 100% d'una de les parts…

A mi em toca assumir i canviar la meva quota de responsabilitat, mentre exigeixo a l'altra part que faci el mateix amb la seva.


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Gràcies, UEM. Fins sempre

Avui toca acomiadar-me de la UEM. Decisió gens fàcil. És la tercera etapa que tanco en aquest club. Puc dir que, al costat de El Masnou Basquetbol, és el meu club. Sí, dic adéu al club al final d’aquesta temporada.  Dic adéu a 6 anys de feina intensa i de reptes assolits... i no assolits. Pensava retirar-me aquí, però circumstàncies especials fan que no sigui així.  Vaig arribar el juny del 2017 per iniciar aquesta tercera etapa de la mà de l'Adrià Castejón, Dani Vico i Jesús Murat sota la presidència d’en Joan Ventura.  Van confiar en mi per formar part de l'estructura femenina. Gràcies a tots per l’oportunitat. Des de llavors, el club ha anat canviant. Ha crescut i s’ha professionalitzat més. De la mà d’en Joan Pi i del Dani Poza, ajudats per molts col·laboradors a l'ombra, ha fet aquest pas endavant. He estat molt a gust aquestes 6 temporades, però, ara, després d’una profunda reflexió, he cregut que era el moment de marxar. Sempre he pensat que el club està per sobre de
Més informació

Carta oberta a les meves jugadores

Sofà de casa. Després de dinar.  Estona de relax. Quatre dies intensos.  Venia d’una setmana difícil en què se m'havien acumulat diversitat de situacions complicades. No sabia com respondria. Volia ser-hi. No em podia permetre deixar-vos tirades davant d’un repte pel que hem lluitat al llarg de més de dos mesos. Tres partits que s'havien de guanyar, si voliem jugar amb els millors de Catalunya a la segona fase.  Heu estat a l'alçada del que ens requeria el moment.  Hem guanyat els tres partits. Totes heu sumat.  No era fàcil. Les cares i els gestos que heu transmès durant els partits no es poden descriure.  Felicitat, orgull de pertinença, satisfacció… Les que heu mantingut el compromìs amb el club, amb l'equip i amb les companyes heu fet un pas endavant. Heu d’estar orgulloses. Aquest són els moments, en el sí d’un equip, que no es poden explicar.  Només es viuen. Un equip és quelcom més que la suma de jugadores. Una s’enfada perquè juga poc; una altra, perquè no li su
Més informació

Aturada i...compromís

Aturada. M’agrada la paraula. M’agrada el concepte. Però no m’agrada quan és obligada. I aquesta vegada m’han obligat a fer-la. El metge ha estat dràstic: "una setmana de desconnexió". La feina que faig (potser millor dit, les feines) demana un detall, un concepte, que no sempre pots controlar: la dependència. Treballar amb adolescents comporta, també, treballar, indirectament, amb les seves famílies i, per tant, amb la relació que s'estableix entre l'adolescent i la seva família. I tu, com a entrenador (i professor), reps i vius allò que porten dins. Algú dirà que l'adolescent i la família també reben el que transmet l'entrenador (i/o professor)... I és cert, però hi ha un petit matís: l'entrenador ho multiplica per 20 i el professor per 100... Fa més de 40 anys que m’hi dedico i gairebé sempre he pogut controlar aquesta dependència.  De fet, és tan sols la segona vegada (la primera va ser la temporada 94-95) en què el fet de no controlar la dependència m
Més informació