Val la pena

"Val la pena"…

Avui estava llegint un llibre i m'he trobat amb  aquesta frase…

Tant se val el concepte del que es parlava…

Del que vull parlar és de la frase en sí…. "val la pena".

Hi ha moltes frases que "deixem anar" en el nostre dia i de les quals no ens parem a pensar què volen dir...

Fa temps ja em va passar amb "t'acompanyo en el sentiment"....frase preciosa...i que, de vegades, podem dir sense caure en tot el que significa.

Aquesta i tantes d'altres que diem, i que expressen molt més del que pretenem…

Perdó. 

Estava parlant en plural i no ho hauria d'haver fet.

Comencem de nou… 

Sóc jo qui les utilitza de vegades sense trobar-hi tot el sentit...

"Val la pena"... o sigui, allò a què ens referim és tan interessant i/o important que, encara que ens faci passar una dificultat o ens costi un esforç o un mal de cap, s'ho val…

Em despullo una miqueta i reconec que no m'havia parat mai a pensar què volia dir la frase.

I m'ha semblat força interessant.

Tinc la sensació que estem educant, jo el primer, en la convicció que tot és massa fàcil i que ens ho mereixem amb un petitíssim esforç: poca feina, poca dedicació… i assolirem l'objectiu que ens havíem proposat. 

I, evidentment, sense que aprenguin a controlar i viure amb la frustració. No fos cas que algú ho passi una mica malament…

Per això m'ha agradat aprofundir en la frase. Sí, realment "val la pena" allò que val la pena.

Pot semblar un joc de paraules, però crec que no ho és.

Guanyar una lliga val la pena…

Treure una bona nota val la pena…

Millorar com a persona val la pena…

Assolir un objectiu personal val la pena…

Aconseguir una nova habilitat val la pena…

O sigui, és important tenir present que, per aconseguir allò que et fa il.lusió o que et proposes, hi haurà moments en què patiràs, en què no tindràs un punt de satisfacció o en què pensaràs que no val la pena l'esforç i potser ho engegaries tot a rodar…

I aquí és on és gran la frase…

Hem d'aprendre a "penar". Hem d'aprendre a patir, a adonar-nos que tot necessita un temps, un esforç, una aturada, un desencís...

Puc dir que m'ha agradat entendre la frase des d'un punt més profund…

La pregunta que ara em sorgeix és: com ho puc inculcar als meus alumnes i jugadors, alumnes i filles, i a mi mateix?

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Un mes de jubilat...

Ja fa un mes que em vaig jubilar. Prematurament. Encara no em tocava. Però, tristament, ja no em sentia bé treballant en el que ha estat una de les meves passions al llarg de 40 anys. Vaig fer “números” -expressió que tota la vida havia sentit al meu pare- i vaig decidir que, tot i perdre diners, em compensava mentalment. Dit i fet. He de dir, i m’ho recordava fa poc un antic company de classe, que, des de petit, havia tingut la idea que un jubilat era aquella persona gran que seia al banc de la plaça, ”anava a veure obres” i tenia cura dels nets quan els fills no “arribaven”. És una evidència que els temps han anat canviant i, avui en dia, una persona de 65 anys ja no és una persona gran i els estereotips han variat substancialment. I ara, de cop, et trobes amb una nova realitat: has de gestionar el temps. I és que el món laboral literalment te’l “roba”. “Què faràs ara?” “T'avorriràs”.  Després de 4 setmanes completes -i ho deia recentment en un tuit-, no només no m’avorreixo, sin...
Més informació

Carta oberta a Lamine Yamal

Benvolgut Lamine, Evidentment no ens coneixem, tot i que he estat un bon grapat d’anys entrenant molt a prop del teu lloc d'origen, el qual,  orgullosament, fas sempre present. Fa un any i mig no sabia qui eres. De fet, no era capaç ni de retenir el teu nom. Va ser al final de la temporada passada, i durant l'estiu amb la selecció espanyola, que vaig començar a saber que eres un bon jugador. Aquesta temporada t’has disparat i, a mesura que anaven avançant els mesos, has anat creixent de forma exponencial. Mica en mica hem anat sabent de tu, dels teus orígens i de la teva evolució a la Masia, i ens ha captivat tot allò que coneixem. Gens fàcil ser fidel a un barri del que no es parla excessivament bé i, al mateix temps, ser capaç de desenvolupar de manera seriosa una dinàmica d’entrenament que exigeix constància, disciplina i esforç… en definitiva, dedicació i compromís. Cert que tens un talent tècnic, tàctic i físic que t’ha facilitat aquest ràpid ascens, però no és menys cert ...
Més informació

Reflexions al voltant de l'esport

Avui m’he llevat amb una idea al cap. Em ve de gust relacionar la meravella de final de Roland Garros amb la problemàtica de l’esport de formació. I és que X (ex twitter) va de bòlit amb tot allò relacionat amb el bàsquet (esport en general) de formació. Quan veus jugar Sinner i Alcaraz o Lamine i Curry, si ets un pare/mare (flipat o no) a  qui agrada l’esport i que té algun fill/filla que ho fa una mica bé, pots pensar que potser arribarà a ser com ells. I, si ets un entrenador d’un equip (bo o de segona fila), et planteges que el teu equip pot jugar com PSG, Barça, Warriors o Fenerbahce. Llavors és quan tot se surt de mare… El pares ens creiem allò que ens expliquen, i els entrenadors treballem només per guanyar. Qui i com s’atura? Simplement amb sentit comú. Tothom ha de tenir clar qui és, on és i on vol (pot) jugar.  I aquí rau la dificultat. On ha de jugar el meu fill/filla? Per què? Què em dona el club del meu poble o barri? Al meu fill/filla ja li està bé? Gaudeix? Vol ...
Més informació