Gestionant un equip

Últimament he reflexionat molt sobre la gestió d'un equip. Tant des del punt de vista relacional, com des del punt de vista de rols o, fins i tot, del què treballar i com.

També he llegit tuits i discusions interessants que m'han fet donar alguna volta més a aquest món tan apassionant.

I, com sempre, em sorgeixen preguntes. 

Podria començar per aquesta.

Com fer-ho? Com gestionar un equip?

La veritat és que no tinc una resposta clara.

Simplement deixaré escrites algunes idees sobre les quals crec que val la pena pensar una miqueta…

Quan et poses davant d'un equip es dona una situació molt interessant i, a la vegada, molt complexa.

Tens 12 jugadors, amb 12 famílies al darrere, que has de dirigir i acompanyar en el camí. 

Cadascun dels jugadors té el seu ego, el seu caràcter i la seva mentalitat particulars. 

I, al mateix temps, cada jugador té al darrere una família que viu els entrenaments, els partits i la progressió del seu fill d'una manera concreta. 

Però, a més, cada família veu el seu fill a casa seva, amb les seves tristeses i alegries, amb les seves inseguretats i/o seguretats. 

El veu, per moments, eufòric i enfonsat. 

I l'ha d'ajudar, l'ha de guiar. 

Com fer-ho? Aquí hi ha la clau. I no és fàcil. Cada família ho farà com bonament pugui o sàpiga. I això repercuteix en l'equip.

L'entrenador rep els jugadors, amb les seves realitats, i els posa (o ajuda que es posin) uns objectius concrets, individuals, de creixement (de progressió, de millora), que els haurien d'ajudar a focalitzar el seu dia a dia.

Però, al mateix temps, tots els equips tenen uns objectius col·lectius…

De vegades, objectius individuals i col·lectius van de la mà. De fet sempre hi haurien d'anar, però, malauradament, sovint no és així.

Al costat de tot això hi ha el caràcter de l'entrenador. N'hi ha de més rigurosos que d'altres; de més incisius que d'altres; de més tolerants que d'altres; de més dialogants que d'altres…

Ara ajuntem-ho, posem-ho a la cocktelera i agitem-ho. 

Segons cop, pot explotar…

Si seguim avançant, ara vindrien les preguntes clau a afegir a tot plegat.

Què prioritzem, els objectius individuals o els de l'equip?

Realment tots el que formen part de l'equip (jugadors i entorn) tenen la mateixa visió del que és un equip?

Veuen els objectius de la mateixa manera?

Compensa el sacrifici de temps, de gasolina, de mals moments?

I potser la més important: Se n'ha parlat prou de tot plegat? S'ha sigut prou clar sobre què representa formar part d'un equip?

Aceptem tots plegats que, a l'estar dins d'un equip, ens toca canviar certs paràmetres que tenim molt establerts i interioritzats?

Quan escolto jugadors, pares, entrenadors o directius, sovint m'adono que tot el que passa sempre és extern.

Costa tant analitzar què he de canviar jo...

I, mentrestant, van passant les setmanes i els mesos.

I al final de la temporada veus, o hauries de veure, si s'han complert aquells objectius que t'havies proposat.

I s'ha de fer l'anàlisi de quins sí i quins no i, sobretot, per què…

I mentre passen aquests mesos (de vegades interminsbles), toca gestionar-ho tot. 

Toca gestionar les victòries i les derrotes; els diferents rols; els moments de forma; els minuts; les lesions; el treball diari; els egos…

I tot des de la mirada amb lupa d'aquells que segueixen entrenaments i partits i que es creuen amb el dret (potser el tenen) d'opinar i de posar-hi cullerada, segurament sense tenir prous elements o prou coneixement del que realment hi ha dins de l'equip.

Gens fàcil…t'ho asseguro.

Però, en el fons, és tan gratificant quan veus que, dia rere dia, es van veient detalls que donen sentit a allò que, amb tanta il·lusió, intentes construir.

En definitiva, al final hi ha un motor que ho fa funcionar tot: la il·lusió i gust per aprendre i la curiositat per veure què fan aquells que van més avançats en el camí.