Twitter pot ser positiu...

Twitter és una eina interessant. D'una banda és una font de destrucció.

Des de l'anonimat se't permet atacar, destruir, insultar o menysprear persones i/o idees.

Fins fa ben poc, les persones públiques (evidentment unes més públiques que d'altres) coneixien/rebien les crítiques i elogis des de mitjans més o menys controlats.

Twitter ha obert la veda a tots aquells que hi vulguin dir la seva. Evidentment tens l'opció de bloquejar qui vulguis, però la resta de tuitaires podran igualment llegir-ho.

Per sort, al costat d'aquests "destructors per se", trobem aquells que són capaços de reconèixer i/o agrair allò que es diu o es fa.

Però, d'altra banda (i s'ha de destacar) també hi trobem els que, estant o no d'acord amb allò que dius o fas, exposen criteris contraris i/o complementaris a la teva opinió/gestió i/o aporten idees que, sens dubte, ajuden a créixer.

Els entrenadors estem exposats a la crítica (no sempre negativa) com a persones públiques que som i com a responsables d'un grup de jugadors que han posat en les nostres mans.

Una opció és no tenir twitter o no entrar-hi a comentar segons què, i t'ho estalvies.

Però sense twitter m'hagués perdut comentaris, idees i crítiques constructives que m'estan ajudant a entendre millor on soc i a millorar allò que, gràcies a reflexions externes, he pogut valorar.

Algú deia ahir que l'autoavaluació és perillosa perquè depèn molt de l'estat d'ànim amb el que la fas. Però una autoavaluació, en què tens en compte ímputs externs, pot ser molt positiva i valuosa si la fas honestament i canvies allò que has de canviar per seguir creixent.

Twitter també pot ser això, per tant…moltes gràcies a aquells que feu possible un twitter constructiu.

Seguim…

Comentaris

  1. Anònim18 d’abril del 2023, a les 4:12

    En aquesta vida, sigui a través de xarxes socials o de manera presencial, hem d'apredre quines són les opinions- valoracions que es fan honestament, ja no dic favorables o no, però que es fan amb la voluntat de millorar el món o de destruir-lo (encara que inconscienment), aquelles que hem de prendre en serio i aquelles que insostenibles. Fer mal és molt fàcil, però té poc recorregut, aviat les persones envejoses o paranòiques són identificables, no cal predre-hi el temps.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oriol Villà18 d’abril del 2023, a les 6:22

      Gràcies per llegir-ho i per donar la teva opinió.
      És un aspecte conflictiu: callar o entrar a opinar? Hi ha molta gent que llegeix i té opinió, però prefereix no posar-la per escrit. Totalment lícit, però no ajuda a créixer al demés.
      Sempre he pensat que és maco opinar per si algú en pot sortir benficiat.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Gràcies, UEM. Fins sempre

Avui toca acomiadar-me de la UEM. Decisió gens fàcil. És la tercera etapa que tanco en aquest club. Puc dir que, al costat de El Masnou Basquetbol, és el meu club. Sí, dic adéu al club al final d’aquesta temporada.  Dic adéu a 6 anys de feina intensa i de reptes assolits... i no assolits. Pensava retirar-me aquí, però circumstàncies especials fan que no sigui així.  Vaig arribar el juny del 2017 per iniciar aquesta tercera etapa de la mà de l'Adrià Castejón, Dani Vico i Jesús Murat sota la presidència d’en Joan Ventura.  Van confiar en mi per formar part de l'estructura femenina. Gràcies a tots per l’oportunitat. Des de llavors, el club ha anat canviant. Ha crescut i s’ha professionalitzat més. De la mà d’en Joan Pi i del Dani Poza, ajudats per molts col·laboradors a l'ombra, ha fet aquest pas endavant. He estat molt a gust aquestes 6 temporades, però, ara, després d’una profunda reflexió, he cregut que era el moment de marxar. Sempre he pensat que el club està per sobre de
Més informació

Carta oberta a les meves jugadores

Sofà de casa. Després de dinar.  Estona de relax. Quatre dies intensos.  Venia d’una setmana difícil en què se m'havien acumulat diversitat de situacions complicades. No sabia com respondria. Volia ser-hi. No em podia permetre deixar-vos tirades davant d’un repte pel que hem lluitat al llarg de més de dos mesos. Tres partits que s'havien de guanyar, si voliem jugar amb els millors de Catalunya a la segona fase.  Heu estat a l'alçada del que ens requeria el moment.  Hem guanyat els tres partits. Totes heu sumat.  No era fàcil. Les cares i els gestos que heu transmès durant els partits no es poden descriure.  Felicitat, orgull de pertinença, satisfacció… Les que heu mantingut el compromìs amb el club, amb l'equip i amb les companyes heu fet un pas endavant. Heu d’estar orgulloses. Aquest són els moments, en el sí d’un equip, que no es poden explicar.  Només es viuen. Un equip és quelcom més que la suma de jugadores. Una s’enfada perquè juga poc; una altra, perquè no li su
Més informació

Aturada i...compromís

Aturada. M’agrada la paraula. M’agrada el concepte. Però no m’agrada quan és obligada. I aquesta vegada m’han obligat a fer-la. El metge ha estat dràstic: "una setmana de desconnexió". La feina que faig (potser millor dit, les feines) demana un detall, un concepte, que no sempre pots controlar: la dependència. Treballar amb adolescents comporta, també, treballar, indirectament, amb les seves famílies i, per tant, amb la relació que s'estableix entre l'adolescent i la seva família. I tu, com a entrenador (i professor), reps i vius allò que porten dins. Algú dirà que l'adolescent i la família també reben el que transmet l'entrenador (i/o professor)... I és cert, però hi ha un petit matís: l'entrenador ho multiplica per 20 i el professor per 100... Fa més de 40 anys que m’hi dedico i gairebé sempre he pogut controlar aquesta dependència.  De fet, és tan sols la segona vegada (la primera va ser la temporada 94-95) en què el fet de no controlar la dependència m
Més informació