Angola (33)

Avui escriuré dos posts. Crec que el dia s'ho mereix

Estic poques hores, tot just una nit, a Luanda abans de volar a Kigali.

Ahir a la tarda, vaig desconnectar unes hores de bàsquet i em vaig dedicar a posar-me al dia sobre els resultats electorals  de diumenge.

I avui, al despertar-me aviat, seguint la meva línia habitual, des de la distància, m'he permès escriure una reflexió sobre com ho veig tot plegat. 

He llegit uns quants articles i escoltat diverses opinions al llarg de les últimes hores sobre els resultats electorals.

La idea que sembla que predomina és que, per evitar noves eleccions, hi haurà algun tipus de promesa que farà que Junts acabi investint Pedro Sánchez.

Si ens creiem Carles Puigdemont, això no passarà.

I si això no passa, es repetiran eleccions a menys que hi hagi algun pacte contra natura. 

Val a dir, que en aquesta Espanya actual, tot és possible per poder mantenir el statu quo que existeix des del 78.

Després d'aquesta petita introducció, em permeto llançar a l'aire una doble pregunta.

Quina credibilitat té Carles Puigdemont?

Què vol realment Catalunya?

Intentant respondre la primera qüestió, em permeto posar sobre la taula la famosa "declaració d'independència exprés" de Carles Puigdemont a la tardor del 2017.

Això, aparentment, contrasta amb que, des d'ençà, "sembla" que Carles Puigdemont s'ha convertit en l'únic líder polític català capaç d'enfrontar-se a Espanya, perquè l'altre gran líder del moviment independentista, Oriol Junqueras, ja fa temps que va decidir no fer-ho.

La resta de polítics catalans han acceptat de facto que ja els està bé com és i com està Espanya i, per tant, com està Catalunya dins d'Espanya.

Per tant, si Carles Puigdemont investeix Pedro Sánchez, es farà evident que tots els polítics catalans ja han claudicat i, per tant, accepten que Catalunya ha de seguir formant part d'Espanya a canvi de res que es diferenciï de la realitat actual.

Responent a la segona pregunta, els resultats electorals em donen una visió molt clara: els catalans no aposten per construir una Espanya diferent, o sigui no volen construir una relació Catalunya-Espanya diferent a la que tenim ara mateix.

Crec que els resultats diuen això.

La pregunta a fer-nos seria: per què?

Per què els catalans no volen una Catalunya diferent?

Hi ha vàries possibles respostes.

-Als catalans no els preocupa la política de les inversions econòmiques que s'hi fan.

-Als catalans no els preocupa el retrocés de la llengua catalana i la possible destrucció del model d'immersió lingüística que ha funcionat molt correctament aquests últims 40 anys.

-Els catalans no volen trencar el seu vincle amb Espanya.

-Els catalans no "compren" el projecte polític (realment, n'hi ha?) per a una Catalunya independent i s'apunten al famós "más vale malo conocido que bueno por conocer".

-Els catalans s'han cansat dels líders polítics que no han complert allò que havien promès fer.

-Els catalans han tingut por al monstre de la dreta radicalitzada i han fet un vot útil, suposadament menys radical, cap al PSC, perquè hi ha una realitat clara: Catalunya no ha donat més vots als partits de dretes que en les eleccions del 2019.

-Els catalans que no van anar a votar haguessin votat partits independentistes, però no hi van anar per castigar els seus líders polítics.

Possiblement hi ha una suma de causes, però, el que és indubtable és que els partits no independentistes han guanyat les eleccions a Catalunya.

Per acabar em permeto posar sobre la taula una hipòtesi.

Imaginem-nos que Junts no investeix Pedro Sánchez i hi ha noves eleccions.

Imagim-nos també que en aquest temps, fins la repetició d'eleccions, els partits independentistes entenen que han de canviar d'estratègia.

Hi hauria els mateixos resultats?

Crec que, d'una vegada per totes hi ha d'haver algú amb suficient credibilitat que posi sobre la taula un projecte sòlid, clar, fiable i possible d'una Catalunya independent sustentat amb arguments que la gent pugui valorar.

Llavors sabríem clarament on som.

Massa ficció?

Possiblement.

Però crec que és l'única manera de saber què vol, realment, Catalunya.

La realitat actual la vam veure diumenge.

La pregunta seria, és la realitat profunda o és una realitat pragmàtica actual?

Jo no em crec que els ciutadans de Catalunya que no són elit i que, per tant, pateixen aquesta realitat, segueixin votant partits que han demostrat que no volen canviar res…

A la nit, parlarem sobre què ens ha "donat" el dia…