Acabant un any...especial

S’acaba l’any i toca fer balanç.

Un any més que vola.

Un any especial. 

Potser tots ho són?

De ben segur que si.

Però també és cert que n’hi ha molts que tenen un caire una mica més rutinari, sense aparents grans canvis.

Aquest 2024 no ha estat així.

He pres dues decisions que han fet canviar de manera molt clara el meu futur.

D’una banda, vaig renunciar a seguir a la UEMataró. Una decisió meditada i gens fàcil de prendre. De sobte, renunciava a codejar-me amb els millors cadets de Catalunya, renunciava a tornejos importants i a lluitar per finals 4 o campionats d’Espanya. I tot per un projecte nou. M’embarcava en una aventura desconeguda amb dos grups de jugadores a qui havia d’ensenyar a entrenar i a competir; a qui havia de portar pel camí del compromís, de l’esforç i del sacrifici per allò que es vol aconseguir.

Després de mig any en el projecte, crec que ha valgut la pena el canvi. 

Sí, enyoro l'alta competició i tinc un punt de malestar per haver deixat una feina a mitges a Mataró, però no em penedeixo del pas fet.

També és cert que el meu tarannà habitual és intentar no mirar enrere per preguntar-me “I si…?”

Ara bé, la gran decisió d’aquest any que acaba ha estat deixar la docència i jubilar-me anticipadament. 

Decisió gens fàcil ja que comportava una pèrdua econòmica no menor per a la resta d’anys que em quedin de vida. Una aposta arriscada que no tothom va entendre.

Però havia de ser honest amb mi mateix i amb els meus alumnes i les seves famílies. Els canvis a què l’escola m’havia obligat ja no permetien que jo pogués fer la meva tasca docent com s’esperava de mi. 

Un educador es deu als seus alumnes i als seus principis i jo sentia que ja no podia impartir la nova matèria imposada amb el rigor amb què havia impartit Geografia i Història al llarg de més de 30 anys. 

Per tant, la decisió, controvertida o no, era inevitable. D’un dia per l’altre em convertia en ex docent, deixava enrere 40 anys dedicats a l’educació i se m’obria una nova etapa…

Deixo enrere, amb una certa tristesa, persones que m'han acompanyat els últims anys en el meu dia a dia, però ho havia de fer...

Ara ja soc un jubilat, però encara no aniré a “mirar obres”. 

Em queda energia per fer moltes coses, per dedicar temps als amics, a passejar, a llegir, a fer esport i a un llarg etc.

Una vida per davant, nova i diferent, però certament apassionant i, sospito, molt interessant.

Un detall que m’ha sorprès en aquests tres mesos d’aquesta “nova vida”, és com de difícil és la gestió del temps. La sensació de percebre com les hores i els dies volen és sorprenent. 

Es fa molt evident aquella dita de “el temps és or”.