La Catalunya d'avui

Ara toca educació. Ahir era Renfe. Abans d’ahir, sanitat o infraestructures. De manera recurrent, immigració.

Fa uns anys teníem CiU, després PSC, Tripartit, Junts o ERC. Ara ens havia de salvar el PSC perquè Espanya i Catalunya tenien governs del mateix  color. 

Últimament treu el cap AC i els matxaquem perquè diem que són d’extrema dreta.

Mentrestant, Catalunya es va deteriorant.

Els que vivim a Catalunya, independentistes o no, veiem com, cada dia que passa, tot va empitjorant.

Tenim serveis i infraestructures que no estan preparades per la quantitat de ciutadania que avui viu a Catalunya.

I anirem a pitjor. 

I no perquè els socialistes ho facin pitjor que els independentistes. 

I si mana VOX o PP, tampoc canviarà res. Si Silvia Orriols convenç els catalans de votar-la, tampoc canviarà res.

Per què?

Doncs molt senzill. 

Perquè això no va de sigles ni de partits.

Això no va d’ideologies com tampoc va d’immigració. 

No va de nacionalismes.

Va d’economia, va de practicitat.

El 2017 es van transformar en independentistes un munt de gent que no ho havia sigut mai.

Avui estem pitjor que llavors. 

Mentre no entenguem que Catalunya (governi qui governi), tal com avui està, no té solució, seguirem pel pedregar.

Independentistes o no seguim patint les conseqūències d’un deteriorament que no se solucionarà mai, governi qui governi. 

Perquè no hi ha solució possible mentre siguem una Autonomia que no pot gestionar els seus recursos.

La gran pregunta que ens hem de fer, independentistes o no, és: quina Catalunya volem demà?


Comentaris

  1. Anònim18 de març del 2026, a les 3:57

    Amic,Oriol Villá, me agradería poguer ayudarte i donarte alguna solucion, pero no tinc cap raó positiva per fer-ho, aquet Pais nostre veu com els politics els han enganyat i defraudat, que domés els interesa el seu Partit i el poble ja no vol lluitar, en aquet moment no veig un futur positiu, crec que tindrá de passar tres generaciones de catalans perque gaudeixin de una Terra i una Nació Llliure de las sevas decisions i puguin dir respectan a tohom,he nascut en un Pais Catalunya i em sento molt orgullos de ser catalá.Aquet es el meu desig Oriol, el teu amic Jordi

    ResponElimina
  2. Oriol Villà18 de març del 2026, a les 5:05

    Gràcies pel feedback, Jordi. No sé pas si d'aquí tres generacions en quedarà alguna cosa de Catalunya. El que és segur és que jo ja no ho veuré...

    ResponElimina
  3. Xavier Marín18 de març del 2026, a les 7:41

    Seguim!

    ResponElimina
  4. Anònim18 de març del 2026, a les 9:25

    Malauradament és aixi Oriol,trista i dura realitat ,la nostra terra,Catalunya, ja no tenim identitat,com sempre els teus escrits són mel

    ResponElimina
  5. Anònim18 de març del 2026, a les 9:26

    Records dels Iglesias.. .

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Oda al baloncesto

El Madrid, campeón. No es lo que quería. De hecho, no quería ni que llegara a la final. Hubiera firmado una final Unicaja contra Valencia o Tenerife. Para mí (junto a Canarias y Manresa) los equipos que han jugado mejor baloncesto esta temporada. Pero - y aquí me van a llover críticas- el Madrid ha demostrado ser el mejor. Se dirá que los arbitrajes les han favorecido; se dirá que con el presupuesto que tienen todo es más fácil; o se dirá que han tenido suerte en determinados momentos. Y no dudo que esto sea así. Pero, a parte de esto, y muy a pesar de los que no son madridistas (entre los que me incluyo…tampoco soy barcelonista), el Madrid ha desarrollado un baloncesto muy completo y ha sido claramente superior a sus rivales en la mayoría de registros. Y lo ha hecho desde una concepción del baloncesto en el que el binomio base-pívot ha hecho buena aquella consigna tan antigua que decía que, alrededor de un buen base y un buen pívot, se puede construir un equipo ganador. Y el Madrid ya...
Més informació

Reflexions al voltant de l'esport

Avui m’he llevat amb una idea al cap. Em ve de gust relacionar la meravella de final de Roland Garros amb la problemàtica de l’esport de formació. I és que X (ex twitter) va de bòlit amb tot allò relacionat amb el bàsquet (esport en general) de formació. Quan veus jugar Sinner i Alcaraz o Lamine i Curry, si ets un pare/mare (flipat o no) a  qui agrada l’esport i que té algun fill/filla que ho fa una mica bé, pots pensar que potser arribarà a ser com ells. I, si ets un entrenador d’un equip (bo o de segona fila), et planteges que el teu equip pot jugar com PSG, Barça, Warriors o Fenerbahce. Llavors és quan tot se surt de mare… El pares ens creiem allò que ens expliquen, i els entrenadors treballem només per guanyar. Qui i com s’atura? Simplement amb sentit comú. Tothom ha de tenir clar qui és, on és i on vol (pot) jugar.  I aquí rau la dificultat. On ha de jugar el meu fill/filla? Per què? Què em dona el club del meu poble o barri? Al meu fill/filla ja li està bé? Gaudeix? Vol ...
Més informació

Adéu, peques!!

Avui, 13 de juny, he tancat un nou episodi de la meva vida d’entrenador. M’he acomiadat de les “meves” peques, les “meves” preminis. Ha estat un any especial.  Molt especial. Recordo el primer entrenament, ara fa gairebé 12 mesos.  Vaig trencar, literalment, tot allò que havia planificat.  Després de 40 anys de no entrenar peques-peques, no sabia per on començar… Avui, després d’un any mal comptat de feina, marxo content, satisfet i orgullós de l’evolució individual i col·lectiva de les nenes. La Carla i l’Aina m’han ajudat i han fet de “germanes grans”...  A mi, segurament, em veien massa “llunyà”. Les famílies m’han deixat fer. Segur que no totes han “comprat” totalment allò que feia i decidia, però és sabut que mai plou al gust de tothom i, d’alguna manera, és lògic  Si he de posar una nota a l’experiència, no tinc cap dubte que seria un excel·lent.  M’ho he passat bé, molt bé.  Han millorat tècnicament, han competit contra les millors de Catalunya ...
Més informació