La Catalunya d'avui

Ara toca educació. Ahir era Renfe. Abans d’ahir, sanitat o infraestructures. De manera recurrent, immigració.

Fa uns anys teníem CiU, després PSC, Tripartit, Junts o ERC. Ara ens havia de salvar el PSC perquè Espanya i Catalunya tenien governs del mateix  color. 

Últimament treu el cap AC i els matxaquem perquè diem que són d’extrema dreta.

Mentrestant, Catalunya es va deteriorant.

Els que vivim a Catalunya, independentistes o no, veiem com, cada dia que passa, tot va empitjorant.

Tenim serveis i infraestructures que no estan preparades per la quantitat de ciutadania que avui viu a Catalunya.

I anirem a pitjor. 

I no perquè els socialistes ho facin pitjor que els independentistes. 

I si mana VOX o PP, tampoc canviarà res. Si Silvia Orriols convenç els catalans de votar-la, tampoc canviarà res.

Per què?

Doncs molt senzill. 

Perquè això no va de sigles ni de partits.

Això no va d’ideologies com tampoc va d’immigració. 

No va de nacionalismes.

Va d’economia, va de practicitat.

El 2017 es van transformar en independentistes un munt de gent que no ho havia sigut mai.

Avui estem pitjor que llavors. 

Mentre no entenguem que Catalunya (governi qui governi), tal com avui està, no té solució, seguirem pel pedregar.

Independentistes o no seguim patint les conseqūències d’un deteriorament que no se solucionarà mai, governi qui governi. 

Perquè no hi ha solució possible mentre siguem una Autonomia que no pot gestionar els seus recursos.

La gran pregunta que ens hem de fer, independentistes o no, és: quina Catalunya volem demà?


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Carta oberta a Lamine Yamal

Benvolgut Lamine, Evidentment no ens coneixem, tot i que he estat un bon grapat d’anys entrenant molt a prop del teu lloc d'origen, el qual,  orgullosament, fas sempre present. Fa un any i mig no sabia qui eres. De fet, no era capaç ni de retenir el teu nom. Va ser al final de la temporada passada, i durant l'estiu amb la selecció espanyola, que vaig començar a saber que eres un bon jugador. Aquesta temporada t’has disparat i, a mesura que anaven avançant els mesos, has anat creixent de forma exponencial. Mica en mica hem anat sabent de tu, dels teus orígens i de la teva evolució a la Masia, i ens ha captivat tot allò que coneixem. Gens fàcil ser fidel a un barri del que no es parla excessivament bé i, al mateix temps, ser capaç de desenvolupar de manera seriosa una dinàmica d’entrenament que exigeix constància, disciplina i esforç… en definitiva, dedicació i compromís. Cert que tens un talent tècnic, tàctic i físic que t’ha facilitat aquest ràpid ascens, però no és menys cert ...
Més informació

Oda al baloncesto

El Madrid, campeón. No es lo que quería. De hecho, no quería ni que llegara a la final. Hubiera firmado una final Unicaja contra Valencia o Tenerife. Para mí (junto a Canarias y Manresa) los equipos que han jugado mejor baloncesto esta temporada. Pero - y aquí me van a llover críticas- el Madrid ha demostrado ser el mejor. Se dirá que los arbitrajes les han favorecido; se dirá que con el presupuesto que tienen todo es más fácil; o se dirá que han tenido suerte en determinados momentos. Y no dudo que esto sea así. Pero, a parte de esto, y muy a pesar de los que no son madridistas (entre los que me incluyo…tampoco soy barcelonista), el Madrid ha desarrollado un baloncesto muy completo y ha sido claramente superior a sus rivales en la mayoría de registros. Y lo ha hecho desde una concepción del baloncesto en el que el binomio base-pívot ha hecho buena aquella consigna tan antigua que decía que, alrededor de un buen base y un buen pívot, se puede construir un equipo ganador. Y el Madrid ya...
Més informació

Reflexions al voltant de l'esport

Avui m’he llevat amb una idea al cap. Em ve de gust relacionar la meravella de final de Roland Garros amb la problemàtica de l’esport de formació. I és que X (ex twitter) va de bòlit amb tot allò relacionat amb el bàsquet (esport en general) de formació. Quan veus jugar Sinner i Alcaraz o Lamine i Curry, si ets un pare/mare (flipat o no) a  qui agrada l’esport i que té algun fill/filla que ho fa una mica bé, pots pensar que potser arribarà a ser com ells. I, si ets un entrenador d’un equip (bo o de segona fila), et planteges que el teu equip pot jugar com PSG, Barça, Warriors o Fenerbahce. Llavors és quan tot se surt de mare… El pares ens creiem allò que ens expliquen, i els entrenadors treballem només per guanyar. Qui i com s’atura? Simplement amb sentit comú. Tothom ha de tenir clar qui és, on és i on vol (pot) jugar.  I aquí rau la dificultat. On ha de jugar el meu fill/filla? Per què? Què em dona el club del meu poble o barri? Al meu fill/filla ja li està bé? Gaudeix? Vol ...
Més informació