Carta oberta al President Puigdemont

Benvolgut President,

Avui m'he llevat escoltant el deliciós discurs de comiat de Pepe Mújica com a senador d'Uruguay. Ja l'havia escoltat fa uns mesos, però crec que és d'aquells discursos que val la pena llegir/escoltar moltes vegades fins aconseguir interioritzar… 

Estem enmig de l'enèsim procés electoral… De moment, encara no hem solucionat de cap manera la situació que tenim entre mans: el futur de Catalunya.

Tinc un garbuix d'idees al cap que li vull transmetre. 

Intentaré endreçar-les correctament, tot i que no em serà fàcil...

Comencem pel principi. Jo mai havia estat independentista, mai havia anat a cap manifestació de la Diada, ni a cap manifestació a favor d'una Catalunya diferent…

Estimava Catalunya i el català, la nostra cultura i la nostra Història, i m'enfadava molt quan sortia de Catalunya i em sentia menystingut i, fins i tot, insultat si utilitzava la nostra llengua. He disputat uns quants campionats d'Espanya en categories de formació de bàsquet i no podia entendre que no acceptessin que em dirigís en català a les meves jugadores. Cert que era una part  minoritària dels que venien a veure'ns, però ho segueixo  considerant inacceptable…

No podia entendre que no respectessin la meva llengua…

Fora d'això em sentia còmode formant part d'Espanya.

A partir del 2010 quelcom va canviar… Una sèrie de fets/situacions, que no cal repassar, em van fer canviar la manera de veure-ho tot plegat. Això, i l'estudi profund de la Història d'Espanya.

Vagi per davant que el país Espanya m'encanta. He conegut gent meravellosa al llarg de la seva geografia i m'enamora el seu patrimoni cultural.

Però l'Estat espanyol s'ha quedat antiquat. Viu del passat. Avui en dia no toca parlar de l'Imperi Espanyol i de tot el que va fer al llarg de la Història, però segueix sent el sentir de gran part dels espanyols...

S'ha de mirar endavant. 

És aquest el motiu pel que vaig abraçar l'independentisme...

He escrit uns quants articles en els que he intentat fer-me i fer preguntes…

I, després de reflexionar-hi molt, se m'ha generat una disjuntiva: o aposto per seguir com fins ara, en un Estat que és el que és, i no canviarà perquè estar en el seu ADN, o intento ajudar a crear un nou Estat en el qual, dintre del possible, es pugui començar de zero.

Això, evidentment, implica que no pots renunciar a viure en un món en el qual hi ha una sèrie d'actors socio-econòmics amb els quals has de comptar…

No soporto que l'únic argument que se'm doni, des de l'Estat espanyol, sigui que hi ha una llei, una legislació, que s'ha de complir, i que hi ha unes normes establertes que s'han de seguir si es vol canviar el status quo actual…

Per aquesta regla de tres encara estaríem en una realitat feudal o absolutista…

I, d'altra banda, tinc clar que l'Estat espanyol, sigui quin sigui el color que el representi,  mai acceptarà una negociació de tu a tu, en igualtat de condicions, per tractar ni un referèndum pactat ni una negociació d'independència. 

Seria una gran manera de fer-ho, però se'm fa impossible de visualitzar-ho…

És per això que la realitat que ens proposa l'Esquerra Republicana d''Oriol Junqueras (el qual em mereix tot el respecte del món) la trobo irreal.

Jo entenc que les realitats canvien quan es donen dues situacions clares: hi ha prou gent per fer-ho i prou coratge, i insistència, per mantenir la "lluita"...

Dit això, si li sóc sincer, pràcticament no havia sentit mai parlar de vostè quan el President Mas el va triar com a president de la Generalitat.

Una vegada el vaig escoltar, em va agradar,  em va convèncer i, a partir de llavors, no l'he deixat de seguir.

Vaig quedar decebut quan va fer marxa enrere després de declarar la independència, però ho vaig entendre (no, acceptar)  quan ens ho va explicar…

I ara me'l crec quan em diu que vol seguir el camí que va iniciar, perquè es va equivocar no seguint endavant…

I també tinc clar que ha d'haver més d'un 50% de catalans que vulguin construir una nova realitat, diferent de l'actual. 

Sense un mínim d' 50% no és correcte ni lògic tirar endavant aquest projecte...

Crec en la llibertat de triar, tal com crec en l'obligació d'acceptar el que vol la majoria.

Si la majoria de catalans vol la independència, porti'ns a ella. 

I si la majoria de catalans vol quedar-se en el marc actual, ho haurem d'acceptar i seguir treballant per aconseguir aquesta majoria.

Aquesta és la democràcia en la que crec.

I això com casa amb Pepe Mújica?

Doncs que vull un líder fort que lluiti per la gent, que sigui honest i que, per tant, intenti cumplir, sincerament, allò que ha promès.

Crec que no m'equivoco en creure en vostè.

Si us plau, no em decebi.

Escoltar Pepe Mujica em fa creure en els polítics…

Escoltar-lo a vostè, em fa creure en vostè... 

Si us plau, no ens falli…

Tinc clar que en l'Europa occidental del segle XXI no és necessari que hi hagi sang per parlar de futur..

I em permeto un consell, des de la meva insignificàcia: intentin fer més pedagogia pràctica per tal que els que formarien part d'aquesta República catalana vegin que no només és possible, sinó que és millor que la realitat actual.

Com fer-ho?

Debats reals i clars, sense demagogia, sobre economia, transparència, corrupció, plans de futur i, sobretot, sense subterfugis ni mitges veritats amb els quals fan dubtar a aquells que volen mirar cap al  futur…

Té el meu vot. 

Confio en vostè i en els que estan al seu costat, però aquesta confiança no serà eterna.

Gràcies per llegir-me….i molta sort

Oriol Villà