Cap on anem?

Avui em "toca"compartir això. M'entristeix profundament cap on estem portant el món...

Les xarxes són una gran evolució en la possibilitat de conèixer/compartir informació, sensacions, comunicació...però també és un canal important per desvirtuar-ho tot plegat.

Fa unes hores he penjat, en aquesta pàgina,  un text que m'ha arribat, fent un error important: no he buscat la font per tal de saber si era fiable.

Era una suposada carta del periodista i acadèmic uruguaià Leonardo Haberkorn amb què s'acomiadava del món educatiu, frustrat i decebut.

La carta està manipulada i descontextualitzada. És cert que el fons del que ell volia transmetre es manté bastant fidel, però és evident que m'he equivocat a l'hora de presentar-la sense haver buscat el seu origen.

A continuació deixo un enllaç per tal que es pugui llegir l'origen i la manipulació que se n'ha fet.

https://verne.elpais.com/verne/2018/11/11/articulo/1541931254_806173.html

L'article en qüestió el va publicar en el seu blog personal. Val la pena llegir-lo i reflexionar sobre ell...

Aquí el deixo compartit:

http://leonardohaberkorn.blogspot.com/2015/12/con-mi-musica-y-la-fallaci-otra-parte.html?m=1

Em venen dues reflexions molt ràpidament:

La primera és: ens estem equivocant en la formació dels nostres joves? O potser en totes les èpoques ha succeit el mateix i, simplement, és un tema d'adaptació i evolució?

I la segona: val tot per tal de fer arribar un missatge, encara que sigui amb un bon fi? Caldria treballar més l'ètica en la formació dels més joves? 

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Gràcies, UEM. Fins sempre

Avui toca acomiadar-me de la UEM. Decisió gens fàcil. És la tercera etapa que tanco en aquest club. Puc dir que, al costat de El Masnou Basquetbol, és el meu club. Sí, dic adéu al club al final d’aquesta temporada.  Dic adéu a 6 anys de feina intensa i de reptes assolits... i no assolits. Pensava retirar-me aquí, però circumstàncies especials fan que no sigui així.  Vaig arribar el juny del 2017 per iniciar aquesta tercera etapa de la mà de l'Adrià Castejón, Dani Vico i Jesús Murat sota la presidència d’en Joan Ventura.  Van confiar en mi per formar part de l'estructura femenina. Gràcies a tots per l’oportunitat. Des de llavors, el club ha anat canviant. Ha crescut i s’ha professionalitzat més. De la mà d’en Joan Pi i del Dani Poza, ajudats per molts col·laboradors a l'ombra, ha fet aquest pas endavant. He estat molt a gust aquestes 6 temporades, però, ara, després d’una profunda reflexió, he cregut que era el moment de marxar. Sempre he pensat que el club està per sobre de
Més informació

Carta oberta a les meves jugadores

Sofà de casa. Després de dinar.  Estona de relax. Quatre dies intensos.  Venia d’una setmana difícil en què se m'havien acumulat diversitat de situacions complicades. No sabia com respondria. Volia ser-hi. No em podia permetre deixar-vos tirades davant d’un repte pel que hem lluitat al llarg de més de dos mesos. Tres partits que s'havien de guanyar, si voliem jugar amb els millors de Catalunya a la segona fase.  Heu estat a l'alçada del que ens requeria el moment.  Hem guanyat els tres partits. Totes heu sumat.  No era fàcil. Les cares i els gestos que heu transmès durant els partits no es poden descriure.  Felicitat, orgull de pertinença, satisfacció… Les que heu mantingut el compromìs amb el club, amb l'equip i amb les companyes heu fet un pas endavant. Heu d’estar orgulloses. Aquest són els moments, en el sí d’un equip, que no es poden explicar.  Només es viuen. Un equip és quelcom més que la suma de jugadores. Una s’enfada perquè juga poc; una altra, perquè no li su
Més informació

Aturada i...compromís

Aturada. M’agrada la paraula. M’agrada el concepte. Però no m’agrada quan és obligada. I aquesta vegada m’han obligat a fer-la. El metge ha estat dràstic: "una setmana de desconnexió". La feina que faig (potser millor dit, les feines) demana un detall, un concepte, que no sempre pots controlar: la dependència. Treballar amb adolescents comporta, també, treballar, indirectament, amb les seves famílies i, per tant, amb la relació que s'estableix entre l'adolescent i la seva família. I tu, com a entrenador (i professor), reps i vius allò que porten dins. Algú dirà que l'adolescent i la família també reben el que transmet l'entrenador (i/o professor)... I és cert, però hi ha un petit matís: l'entrenador ho multiplica per 20 i el professor per 100... Fa més de 40 anys que m’hi dedico i gairebé sempre he pogut controlar aquesta dependència.  De fet, és tan sols la segona vegada (la primera va ser la temporada 94-95) en què el fet de no controlar la dependència m
Més informació