El repte de la competició

 Feia  uns quants anys que no entrenava un equip amb reals possibilitats per competir amb els millors.

Ahir vam aconseguir una bona victòria. El Barça és un gran equip, potser el millor de Catalunya. Això em va portar a penjar una fotografia amb les cares de les jugadores després del partit i, com no, ha portat reaccions interessants.

Tot plegat m'ha fet escriure aquestes línies.

Aquests últims dies m'he dedicat a mirar unes xerrades del Toni Nadal (entrenador del Rafa Nadal) que m'han fet reflexionar molt per entendre o intentar entendre la realitat de la competitivitat…

Certament el fenòmen Nadal és tota una lliçó de vida.

S'han de mirar les xerrades (tot penjat a youtube). 

Tal com diu el Toni (i és una idea que fa molts anys que tinc clara i intento inculcar als meus jugadors) el tenis -l'esport en general - és la vida en petit format.

Últimament he reflexionat molt sobre l'èxit i sobre els objectius, i en l'esport - com en la vida- es fa molt evident que per triomfar (tenir èxit) s'ha de tenir molt clar on vols anar i si, realment, és factible que ho puguis aconseguir.

El Toni diu moltes coses interessants.

La primera que em ve al cap és que ell és molt dur i molt exigent amb el Rafa perquè el Rafa pot aguantar-ho, però que mai ho seria amb algú que no ho pogués aguantar…

I la triple pregunta que em ve al cap és: qui aguanta l'exigència? On arriba l'exigència? Com saber qui l'aguanta i qui no?

Fa molts anys que entreno, la majoria dels anys al màxim nivell en edats de formació, i no tinc una resposta.

Per què no tinc resposta? Bona pregunta…

Tinc clar (i això em diu qui em coneix) que cada any que passa sóc menys dur i menys exigent, però també tinc clar que quan vols ser al màxim nivell (i és una elecció) has de saber on ets.

Al llarg dels anys m'he trobat la realitat (tant per part de jugadores com per part de famílies) que molts/es volen ser al màxim nivell, però o no tenen prou capacitat (física i/o tècnica) o no estan disposats/es a tot el que comporta tal nivell d'exigència…

Llavors que s'ha de fer?

Tampoc tinc resposta... 

En el món del tenis ets tu amb tu mateix, però en el bàsquet formes part d'un grup i això ho complica tot.

De vegades tot plegat es dilueix dins de l'equip i no és tan fàcil de veure i valorar.

Com entrenador has de fer créixer un equip, l'has de fer competir i has d'aconseguir que assoleixi el seu màxim. I, al mateix temps, has de vetllar perquè cada jugador/a gaudeixi, creixi i aporti al grup.

Repte difícil, il.lusionant i, de vegades, quasi impossible.

No tots els jugadors son capaços d'aguantar la pressió del treball i exigència del dia a dia per diferents motius, però formen part del grup. 

Com entrenador has de ser capaç de donar a cadascú el que necessita mentre compagines el fet de fer créixer el grup... i guanyar.

Una segona idea que m'ha agradat del Toni és entendre la personalitat del Rafa des de dos punts de vista. 

D'una banda va ser capaç d'entendre que la major part de les coses eren responsabilitat seva (principi 10/90 de Stephen Covey...algun dia en parlaré). Per tant evitava les excuses i es centrava en allò que depenia d'ell. Quants jugadors són capaços de fer-ho? Com ajudar-los? Ho poden aconseguir?

I l'altra idea que m'ha agradat és que el Rafa sempre s'ha deixat guiar. No tots els jugadors es deixen guiar… 

Quan entrem en àmbits de màxima categoria en edats de formació hi ha jugadors, famílies i entorn que perden la visió clara i pensen que ja està tot fet i que ja són prou bons i es perd una mica (o molt) l'esforç i el treball del dia a dia. 

Aquell és el moment complicat...perden la idea que encara han de ser guiats…

Quants jugadors han passat de ser "estrelles" en edat petites i, mica en mica, s'han anat quedant en esportistes "normals" amb la frustració que això comporta per a ells i per al seu entorn…

Tot un repte el que tenim els entrenadors, però també els seus familiars i entorn per seguir-los guiant i ajudant...