Hi ha persones que ho mereixen...
Ara he acabat de veure l'enèssim partit entre Uni Girona i Avenida de la Lliga Femenina de bàsquet.
Després d'un partit igualat, amb una part dominada per cada equip, ha guanyat Avenida…
Res a comentar...un partit com molts altres, evidentment amb sensacions diferents per al guanyador i el perdedor.
Però no volia parlar del joc ni del resultat.
Ja anava a treure el partit quan han entrevistat la Silvia Domínguez.
Li han demanat que expliqués com se sentia físicament i ella ha dit que feia dies que no podia entrenar pel dolor que tenia. Que es limitava a jugar per ajudar el seu equip, "enganyant" el seu cos…
De fet, fa uns dies la vaig felicitar per la seva classificació per a la Final 4 de l'Eurolliga i la seva resposta va ser "poc he ajudat jo".
Una paraula tan sols em mereix: admiració.
Algú pensarà que hi ha molts jugadors que ho fan i ho han fet. I tenen raó.
Però la Silvia té 34 anys, ho ha guanyat tot i està davant d'una Final 4 de l'Eurolliga i d'uns playoffs de la Lliga Femenina.
Calia aquest esforç?
Segur que no, però ella és especial. Sempre ho ha sigut.
Detalls així honoren un esportista… i una persona.
Gràcies, Silvia
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada