L'ambició...amb un exemple...

Ahir vaig començar a llegir un llibre que em van recomanar: "La libreta" del Xesco Espar.

No puc opinar, encara, sobre el llibre, però acabant el primer capítol han sortit dos conceptes sobre els que volia reflexionar: la "frustració" i l'ambició…

En el primer no m'hi entretindré gaire, perquè em vull centrar en el segon.

Tan sols diré que la frustració, des del meu punt de vista,  apareix quan no has mesurat bé l'objectiu i, davant la primera dificultat, abandones. Si tu has mesurat bé l'objectiu i no abandones i segueixes treballant, però, malgrat tot, no aconsegueixes aquest objectiu marcat, pot existir tristesa, però no frustració.

Sé que és molt simple el que he escrit i que dona per molt més... 

Un altre dia m'hi posaré…

Anem pel segon.

Quan he llegit el que ens diu Xesco Espar sobre l'ambició, m'ha vingut al cap un nom: Laura Antoja.

El Xesco uneix la paraula ambició a una paraula que, de vegades, utilitzem poc: agraïment...

Vaig conèixer la Laura la temporada 89-90. 

Jo acabava d'incorporar-me a la Federació Catalana com a responsable del Centre de Tecnificació del Maresme.

Allà vaig tenir la sort d'entrenar-la.

La temporada següent va fitxar pel C. B. Mataró (abans que es fés la unió amb l'Esportiva que ha donat nom a la UEM) i vaig tenir el privilegi de dirigir-la 5 anys.

L'any d'infantil, després d'un partit, el seu pare em va fer una pregunta: "Oriol, tu on creus que pot arribar la Laura?" 

La pregunta tenia la seva lògica. Ella era el motor d'aquell infantil del Mataró, però havia quedat fora de la Selecció Catalana. Era massa baixeta…

Jo li vaig contestar: "On ella vulgui."

El seu pare no hi va estar massa d'acord perquè veia les seves limitacions físiques.

Jo li vaig contestar: "Tu m'has demanat la meva opinió..."

La Laura, al segon any de cadet, es va convertir en la "jefa" de la Selecció Catalana (del cadet del Mataró ja ho era feia dos anys…) d'aquella mateixa generació en la que no havia pogut entrar en edat infantil. Va guanyar de forma claríssima el campionat d'Espanya de seleccions.

El més de juny d'aquell mateix any quedava campiona d'Espanya amb el cadet del Mataró, i d'aquí cap amunt.

Vam aconseguir tres anys seguits, amb la Laura liderant l'equip, el títol de campions de Catalunya i vam repetir campionat d'Espanya en categoria junior.

Era un grandíssim equip, però ella n'era la "jefa", la líder.

Potser ambició?...

Després de la seva primera temporada senior, vaig deixar d'entrenar l'equip i, al cap de dues setmanes, la Laura em va trucar per dir-me que tenia una oferta per fitxar per l'UB Barça.

Volia saber la meva opinió.

Jo li vaig fer una pregunta: "No has estat treballant per arribar al màxim?"

Resposta de crack:" Sí, però no vull deixar soles les que han estat les meves companyes. Sense elles no hagués arribat on sóc".

Jo li vaig contestar:"Ara toca mirar endavant. Mai has de deixar passar les oportunitats que et fan créixer i millorar."

Ella tenia clar què volia i què havia de fer. Però se sentia un punt incòmoda...

Això és l'agraïment.

No cal dir que va fitxar per l'UB…

I d'aquí va venir la seva trajectòria més coneguda com a jugadora d'elit  i fisioterapeuta de seleccions, fins arribar a ser l'ajudant del gran Alfred Julbe en un equip que aspira a tot.

En Lluís i la M. Antonia van fer a la perfecció el seu paper. Sense ser "papas managers", la van ajudar, van estar al seu costat, la van seguir… i van gaudir (segueixen gaudint) del seu bàsquet.

Però, sense l'ambició pròpia, inculcada o no, la Laura mai hagués arribat a ser el que ha sigut…

Què va fer la Laura? 

Es va marcar objectius ambiciosos, però, al mateix temps, assumibles amb constància i esforç.

Una vegada clars els objectius va anar pas a pas, aprenent de les decepcions, es va seguir posant reptes i va treballar molt (això ho puc garantir)...

Això és portar a terme l'ambició: posar-se reptes, parlar poc i fer molt. 

La Laura no ha estat mai de les que ha parlat més del compte ni ha volgut ser protagonista, però sempre hi era quan se la necessitava.

Imagino que quan la Laura mira enrere i fa un repàs d'allò que ha aconseguit deu tenir la sensació que tenir ambició ha valgut la pena i que les experiències viscudes han estat altament gratificants... i merescudes.

Laura, seguiràs tenint ambició, posant-te reptes, ara, com entrenadora?

I hope so…