Música per...

 Sempre he pensat, i ho he deixat escrit alguns cops, que som la suma del que hem viscut. I dins d'aquesta suma no podem oblidar-nos de la música.

La meva relació amb la música comença amb els concerts d'en Lluis Llach i el Ramon Muntaner al Casal d'Alella.

Després vindria la Dharma amb les caminades d'anada i tornada pel Camí del Mig fins a Premià….

Però les tardes d'estiu a Fontanills 45-47 em van portar a conèixer nova música: Who, Free, Genesis, Pink Floyd… Ara bé, n'hi ha una que em va captivar per sobre de tots: la de Supertramp.

Si hi ha dos músiques que han marcat la meva vida de manera constant són la de Lluís Llach i la de Supertramp. 

Ben diferents, però, dins meu, es van complementar perfectament…

Avui em ve de gust parlar de Supertramp.

Aquesta setmana he acabat de llegir "Huellas de vagabundo. Una historia de Supertramp" de l'Abel Fuentes.

És un llibre interessant per a aquells per als que la música de Supertramp ha estat i segueix estant quelcom important.

És un repàs a anècdotes i relacions entre els seus membres, però, per sobre de tot, és un retrat intimista del què representen les seves cançons…

Quan parlem d'elles, de seguida venen molts títols a la memòria, però tots en tenim una que destaquem. Potser The Logical song o Give a little bit; o pot ser From now on o It's raining again; d'altres es decantarien per Fools overture o per Crime of the Century; sense oblidar-nos de Two of us o la fantàstica School…

Però si hi ha una cançó que m'ha donat emoció, que m'ha arribat profundament, és sens dubte "Hide in your shell".

No tinc present la primera vegada que la vaig escoltar (segur que va ser a Fontanills 45-47), però sempre recordaré el concert del Palau dels Esports de Montjuic, la tardor de 1977, en què la vaig escoltar en directe per primera vegada… No vaig poder evitar que les llàgrimes apareguessin als meus ulls…

Passen els anys i sento el mateix. Tanco els ulls i, escoltant l'especial veu del Roger Hodgson cantant… "Hide in your shell cos the world is out to bleed you for a ride…", em segueixo emocionant. 

Això és el que té la música. Et transporta a moments i llocs que són teus i només teus.

Probablement qui llegeixi aquest text també tancará els ulls recordant alguna cançó que li desperti quelcom semblant…

Benvingut al "club"...perquè són d'aquelles sensacions teves, indescriptibles, especials,  que "alimenten" allò que som...


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Gràcies, UEM. Fins sempre

Avui toca acomiadar-me de la UEM. Decisió gens fàcil. És la tercera etapa que tanco en aquest club. Puc dir que, al costat de El Masnou Basquetbol, és el meu club. Sí, dic adéu al club al final d’aquesta temporada.  Dic adéu a 6 anys de feina intensa i de reptes assolits... i no assolits. Pensava retirar-me aquí, però circumstàncies especials fan que no sigui així.  Vaig arribar el juny del 2017 per iniciar aquesta tercera etapa de la mà de l'Adrià Castejón, Dani Vico i Jesús Murat sota la presidència d’en Joan Ventura.  Van confiar en mi per formar part de l'estructura femenina. Gràcies a tots per l’oportunitat. Des de llavors, el club ha anat canviant. Ha crescut i s’ha professionalitzat més. De la mà d’en Joan Pi i del Dani Poza, ajudats per molts col·laboradors a l'ombra, ha fet aquest pas endavant. He estat molt a gust aquestes 6 temporades, però, ara, després d’una profunda reflexió, he cregut que era el moment de marxar. Sempre he pensat que el club està per sobre de
Més informació

Carta oberta a les meves jugadores

Sofà de casa. Després de dinar.  Estona de relax. Quatre dies intensos.  Venia d’una setmana difícil en què se m'havien acumulat diversitat de situacions complicades. No sabia com respondria. Volia ser-hi. No em podia permetre deixar-vos tirades davant d’un repte pel que hem lluitat al llarg de més de dos mesos. Tres partits que s'havien de guanyar, si voliem jugar amb els millors de Catalunya a la segona fase.  Heu estat a l'alçada del que ens requeria el moment.  Hem guanyat els tres partits. Totes heu sumat.  No era fàcil. Les cares i els gestos que heu transmès durant els partits no es poden descriure.  Felicitat, orgull de pertinença, satisfacció… Les que heu mantingut el compromìs amb el club, amb l'equip i amb les companyes heu fet un pas endavant. Heu d’estar orgulloses. Aquest són els moments, en el sí d’un equip, que no es poden explicar.  Només es viuen. Un equip és quelcom més que la suma de jugadores. Una s’enfada perquè juga poc; una altra, perquè no li su
Més informació

Aturada i...compromís

Aturada. M’agrada la paraula. M’agrada el concepte. Però no m’agrada quan és obligada. I aquesta vegada m’han obligat a fer-la. El metge ha estat dràstic: "una setmana de desconnexió". La feina que faig (potser millor dit, les feines) demana un detall, un concepte, que no sempre pots controlar: la dependència. Treballar amb adolescents comporta, també, treballar, indirectament, amb les seves famílies i, per tant, amb la relació que s'estableix entre l'adolescent i la seva família. I tu, com a entrenador (i professor), reps i vius allò que porten dins. Algú dirà que l'adolescent i la família també reben el que transmet l'entrenador (i/o professor)... I és cert, però hi ha un petit matís: l'entrenador ho multiplica per 20 i el professor per 100... Fa més de 40 anys que m’hi dedico i gairebé sempre he pogut controlar aquesta dependència.  De fet, és tan sols la segona vegada (la primera va ser la temporada 94-95) en què el fet de no controlar la dependència m
Més informació