Un emotiu comiat

Fa dies que havia d'escriure aquestes línies, però no sabia ben bé com expressar el que vull dir.

Sóc una persona que sent molt profundament les arrels. Aquells moments, aquelles persones i aquells espais que han format part de la meva vida sempre els porto molt presents dins meu.

Tinc records molt especials, evidentment, de la meva família i també dels meus amics. Malauradament ja no estan entre nosaltres algunes persones importants de la meva vida.

Però també tinc records molt especials de Mestres Villà 17, Sant Felip 65, Madrazo 107 o de la Melibea i del Casino. Tots aquests llocs han format part de la meva vida en major o menor mesura. I ja no hi són tal i com els vaig viure.

També m'emociona recordar Espot, el Saurat i els Encantats, de tota manera aquí encara hi puc anar…

Però aquesta setmana he rebut una sotragada important: la Meva Escola està acabant-se tal com jo la vaig conèixer. SAFA deixarà d'existir com a tal…

Tanco els ulls i recordo la seva façana, el pati interior, on ara hi ha el menjador,  amb el safareig i les escales exteriors que pujaven al pati de dalt, l'hort on ara hi ha l'edifici de Primària o la Capella (hi vaig fer la Primera Comunió i hi vaig fer tasques d'escolanet uns quants anys) convertida des de fa uns anys en sala d'actes, o la cuina al primer pis, o les habitacions que hi havia a sobre de la Capella (recordo amb emoció com, de ben petits, recorriem "investigant" aquells llocs amagats…). 

Tants i tants llocs que em porten records molt especials.

Però hi ha quelcom més especial que els espais: les persones vinculades a aquests espais. 

N'hi ha molts que hi són presents: els meus companys de feina d'aquests últims anys amb la Dolors, la Montse i el Josep al front, la Modesta que és qui em va donar l'oportunitat de treballar-hi com a professor durant més de 25 anys, o la Núria que sempre hi ha estat per a qualsevol cosa que pogués necessitar…

Però SAFA Masnou representa molt més que això per a mi.

La Sagrada Família (SAFA és molt modern), que és com de ben petit la vaig conèixer, era com una segona casa o una segona família per a mi. Allà vaig fer els primers amics, oi David?; hi vaig ajudar a crear un grup de joves amb la Mercè, el Josep M. o el César; allà vaig conèixer la meva primera novia, oi Maite? 

Curiosament la Sagrada Família també va ser la responsable que comencés a interessar-me pel bàsquet, oi Jose?

I hi vaig rebre el que, segurament, és el més gran regal que m'han fet mai en la meva vida: l'EDE… Gràcies Montse i Dolors, mai us ho podré agrair prou...Em va canviar la vida...em va fer tenir una visió diferent de tot...em va fer més reflexiu...i em va ajudar a "conèixer" la Míriam...

Però també hi vaig conèixer la Madre Antonia, persona encantadora que sempre tenia el somriure a la seva cara...i la seva xocolata desfeta dels diumenges després de Missa… 

I què dir de la Pilar? Quantes excuses li donava perquè em fes les fotocòpies que li demanava (quasi sempre fora de plaç…). 

Tants records….

Però si hi ha una persona que resumeix què ha estat la Sagrada Família per a mi (i crec que no m'equivoco si dic que per a molts altres) és la Madre Maria. En molts moments va estar com una segona mare per a mi. Sempre hi era. Sempre tenia una paraula adequada o una estona per escoltar-me… i, fins i tot, una complicitat (aquells gotets de vi de missa) amb els seus nens. Podies comptar amb ella per a tot el que necessitessis…

Tot això, i molt més, és la Sagrada Família per a mi….

M'entristeix que dins de poc tan sols serà un record més, com tants d'altres que han anat formant allò que som…

Malgrat tot, quan passi per davant d'ella miraré orgullós l'edifici i pensaré que una bona part del que avui sóc li ho dec a Ella..