El hàmster?

A principis de setmana em van compartir aquest article:

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/marcal-sintes-erc-no-negociat_600191_102.html


Em va semblar interessant.

Hi ha tantes coses amagades que no sabem...

La meva opinió, des del desconeixement dels detalls, l'exposaré a base d'algunes idees i preguntes que m'han vingut al cap llegint l'article.

Potser serviran per obrir debat...

Crec que és bo que cadascú hi digui la seva… a partir de la reflexió.

Aquí van...

Si la independència és un objectiu real per a Catalunya, hi ha una sèrie d'idees que vull posar sobre la taula:


1-Amb l'Estat no és possible pactar ni la independència ni un referèndum…

2-No he escoltat cap estratègia clara sobre què fer en cas que, realment, Catalunya vulgui ser independent i no hi hagi pacte amb l'Estat.

3-És evident que ERC i Junts no tenen la mateixa idea de què s'ha de fer.

4-Crec que hi ha votants que, vista la situació actual, ara votarien diferent.

5-No tinc clar que Catalunya vulgui la independència.


Segur que hi ha gent que no està d'acord amb alguna o amb cap de les idees expressades. El debat és interessant.


I ara poso sobre la taula algunes de les preguntes que em venen al cap:

Els independentistes poden tirar pel dret?

Tenen prou força?

El Consell de la República és prou consistent?

Quants votants d'ERC s'afegirien a un procés d'emancipació?

I dels Comuns o del PSC?

Es pot fer un altre 3 d'octubre allargant a dos o tres dies més?

Com afectaria això a Espanya?

Què diria Europa?

La gent s'acabarà cansant si no es prenen decisions?

Per què ERC va tenir tants vots si no definien una posició clara?

Volia deixar l'article aquí quan ahir en vaig llegir un altre de molt punyent:

https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/1953680-derrota-sense-reconeixement.html


Després de llegir aquest segon article em vaig quedar sense paraules… 

Dona clarament la sensació que sí, que Catalunya ja ha pres el camí de conformar-se en allò que ha tingut des que es va instaurar la democràcia: un govern autonòmic amb més o menys poder de decisió en funció dels pactes que es facin amb el govern central...

Aquest "debat intern" i aquesta manca de presa de decisions dels líders "suposadament" independentistes potser prenen més rellevància aquesta setmana en que es commemoren els 90 anys de la proclamació de la República. Una República que, finalment, va perdre una Guerra per baralles internes marcades per afanys ideològics particulars sense prioritzar l'objectiu de preservar-la davant del Cop d'Estat militar del 36…

Potser sí que la Catalunya independentista també ha perdut la seva Guerra com ho va fer, fa 82 anys, la República...





Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Gràcies, UEM. Fins sempre

Avui toca acomiadar-me de la UEM. Decisió gens fàcil. És la tercera etapa que tanco en aquest club. Puc dir que, al costat de El Masnou Basquetbol, és el meu club. Sí, dic adéu al club al final d’aquesta temporada.  Dic adéu a 6 anys de feina intensa i de reptes assolits... i no assolits. Pensava retirar-me aquí, però circumstàncies especials fan que no sigui així.  Vaig arribar el juny del 2017 per iniciar aquesta tercera etapa de la mà de l'Adrià Castejón, Dani Vico i Jesús Murat sota la presidència d’en Joan Ventura.  Van confiar en mi per formar part de l'estructura femenina. Gràcies a tots per l’oportunitat. Des de llavors, el club ha anat canviant. Ha crescut i s’ha professionalitzat més. De la mà d’en Joan Pi i del Dani Poza, ajudats per molts col·laboradors a l'ombra, ha fet aquest pas endavant. He estat molt a gust aquestes 6 temporades, però, ara, després d’una profunda reflexió, he cregut que era el moment de marxar. Sempre he pensat que el club està per sobre de
Més informació

Carta oberta a les meves jugadores

Sofà de casa. Després de dinar.  Estona de relax. Quatre dies intensos.  Venia d’una setmana difícil en què se m'havien acumulat diversitat de situacions complicades. No sabia com respondria. Volia ser-hi. No em podia permetre deixar-vos tirades davant d’un repte pel que hem lluitat al llarg de més de dos mesos. Tres partits que s'havien de guanyar, si voliem jugar amb els millors de Catalunya a la segona fase.  Heu estat a l'alçada del que ens requeria el moment.  Hem guanyat els tres partits. Totes heu sumat.  No era fàcil. Les cares i els gestos que heu transmès durant els partits no es poden descriure.  Felicitat, orgull de pertinença, satisfacció… Les que heu mantingut el compromìs amb el club, amb l'equip i amb les companyes heu fet un pas endavant. Heu d’estar orgulloses. Aquest són els moments, en el sí d’un equip, que no es poden explicar.  Només es viuen. Un equip és quelcom més que la suma de jugadores. Una s’enfada perquè juga poc; una altra, perquè no li su
Més informació

Aturada i...compromís

Aturada. M’agrada la paraula. M’agrada el concepte. Però no m’agrada quan és obligada. I aquesta vegada m’han obligat a fer-la. El metge ha estat dràstic: "una setmana de desconnexió". La feina que faig (potser millor dit, les feines) demana un detall, un concepte, que no sempre pots controlar: la dependència. Treballar amb adolescents comporta, també, treballar, indirectament, amb les seves famílies i, per tant, amb la relació que s'estableix entre l'adolescent i la seva família. I tu, com a entrenador (i professor), reps i vius allò que porten dins. Algú dirà que l'adolescent i la família també reben el que transmet l'entrenador (i/o professor)... I és cert, però hi ha un petit matís: l'entrenador ho multiplica per 20 i el professor per 100... Fa més de 40 anys que m’hi dedico i gairebé sempre he pogut controlar aquesta dependència.  De fet, és tan sols la segona vegada (la primera va ser la temporada 94-95) en què el fet de no controlar la dependència m
Més informació