Un petit homenatge...

Aquest diumenge ens van deixar dues persones que han marcat amb la seva trajectòria una bona part del bàsquet català: Enric Piquet i Miguel "Miguelito" López Abril.

La primera reacció que vaig tenir, al conèixer la notícia, va ser de tristesa, però, després de pensar-hi una miqueta, la vaig canviar per la d'agraïment.

D'agraiment perquè he compartit amb tots dos moments importants de la meva vida al voltant del bàsquet.

I és per això que m'agradaria dedicar-los unes paraules d'homenatge.

Val a dir que tots dos tenien les idees clares del què volien...

Quan vaig començar a entrenar, el president de la Federació Catalana era Pere Sust, però de seguida va ser substituït per l'Enric Piquet.

No tinc cap paraula negativa cap a la seva persona. Evidentment no entraré a valorar la seva gestió al front de la FCB perquè no tinc informació per fer-ho. Però sí que puc parlar de la seva persona. Sempre el vaig tenir al costat quan el vaig necessitar tant quan vaig dirigir la selecció catalana cadet com quan vaig participar en diferents fases finals de campionats de Catalunya de club. Sempre hi era…

No em puc arribar a imaginar la quantitat d'hores que va dedicar a fer costat als clubs, quasi sempre acompanyat de la seva dona, quan se li demanava assistir a diferents actes commemoratius. Sempre amb un somriure i una paraula amable. Sempre defensant els "seus" entrenadors i jugadors. Però també n'estic segur que, darrere d'aquest tarannà obert i agradable, amagava una gran fermesa a l'hora de dirigir aquesta gran  "maquinària" que és la FCB.

Tanco els ulls i em venen infinitat de records compartits al costat d'ell. I em ve, inevitablement, un somriure...

Gràcies, Enric per tot el que has fet pel teu, pel nostre Esport (en majúscules). Des d'aquí, una forta abraçada.

I què dir del Miguelito! Jugador i entrenador en el nostre bàsquet al llarg de molts anys… És cert que no sóc el més adequat per parlar d'ell. Hi ha infinitat de persones molt més properes a ell i que el coneixien millor. 

El vaig tractar en alguns moments de la meva trajectòria en aquest apassionant món,  i he de dir que em van sorprendre dues coses d'ell: 

La primera, la manera simple amb la que parlava, i veia i vivia, el bàsquet.

Veia el bàsquet sense massa complicació (com crec que ha de ser): el bàsquet és més senzill del que, massa vegades, veiem, sobretot quan parlem de formació. Creia en el treball i en la importància del caràcter i de la mentalitat per superar obstacles i em consta que ajudava el jugador jove a créixer. Segur que hi haurà algú que no hi estarà d'acord (és impossible agradar tothom), però em semblava una persona honesta en el seu treball. 

I la segona, la seva humilitat quan ens vam conèixer. Jo era un simple entrenador de formació de bàsquet femení (no tothom des del bàsquet masculí valora el que alguns anomenen despectivament  "baloncestín") i sempre vam tenir un tracte d'igual a igual. M'agradava parlar amb ell perquè coincidíem molt en la manera de veure el nostre esport. Transmetia molt, no et deixava indiferent, però sempre era proper…

M'emporto un gran record d'ell, malgrat no vam coincidir gaire.

De vegades necessites poc temps per crear un vincle important amb algú...

Miguelito, segur que, allà on siguis, segueixes vivint amb la mateixa passió de sempre el bàsquet...

En fi, dues persones que des de la seva personalitat, dedicació i àmbit concret van fer molt pel nostre esport.

Descansin en pau.