60 ja...o 60 encara?

Acaba el dia.

Un dia especial. 

Sí. No cada dia es compleixen anys i, menys encara, 60.

Què fort!

Recordo que, quan tenia 13 o 14 anys, m'aseia al bar de Casino (hi havia un sofà doble enganxat a una de les parets) i mirava els nois de 18 o 20 anys que passaven per anar cap als billars o al pati i em feia una "pel.lícula" de la seva vida. Me'ls imaginava casats o solters, amb fills o sense. Els veia grans.

És curiós com canvia la perspectiva de l'edat, tant de la teva com de la dels altres, a mesura que passen els anys.

60. Què fort!

Dona per fer un repàs del què han estat.

Tanques els ulls i veus aquelles persones que han passat per la teva vida. Unes més importants que d'altres, però totes presents. Totes aportant algun detallet o formant part d'algun moment del teu "viatge".

El Mitch Alboom va escriure un llibre molt curiós, "Les 5 persones que et trobaràs al cel", en el que et proposa, quan arribes al cel, una trobada/conversa amb 5 persones que, sense tu saber-ho, han sigut claus en la teva vida. Tu no te n'has adonat, però,  sense elles, haguessis mort o, simplement, la teva vida hagués estat molt diferent.

I, si t'hi pares a pensar, segur que és ben cert que hi ha persones que passen per la teva vida i tu ni te n'adones. I, a l'inrevés, també. Quantes persones han estat importants per a tu i elles ni n'han sigut conscients: aquella noia que t'agradava i mai no ho va saber o aquell esportista que admiraves i simplement eres un de tants per a ell. I tants i tants exemples més

Recordem el que recordem i ens recorda qui ens recorda…

I què recordo jo?

La meva família (no l'he triat, però m'ha sortit prou bé). Mestres Villà 17, la Melibea, Lliçà o  les anades a Espot i a Tamariu. Família senzilla, però unida…

La Sagrada Família i els Maristes que van marcar (molts més en positiu que en negatiu) els meus primers anys…

El Casino. Quantes hores amb els amics. Estiu o hivern. Aquelles nits veient els Bellés-Llovera o en Quirze jugant a frontó o els partits de futbol sala amb l'Oriol Saltor fent-nos gaudir. O jo mateix jugant finals de futbol sala, de fronton i de billar.

I què dir del grup d'amics i les festes a casa dels Grau demanant al discjòkei que poses "Bridge over troubled water" o "The boxer" perquè duraven molt i em tocava ballar amb aquella noia que m'agradava.

I què dir d Scucs, Spinaker o Titus...molts moments, molta música, molts records...

I, com no, va apareixer l'amor. L'Amparo ( que en pau descansi), la Maite, la Marga i, finalment, la noia de la meva vida (gràcies,  Miriam, per ser-hi) que m'ha donat dos dimoniets que, mica en mica, es van fent grans.

Després va venir el bàsquet amb què he  anat cremant etapes gaudint de lligues i campionats, però, sobretot, de les jugadores i jugadors que he tingut el plaer d'entrenar. 

I els coles. Han estat moltíssims alumnes que m'han fet enfadar o entristir, però que, bàsicament, m'han ajudat a gaudir de la possibilitat d'ajudar-los a créixer.

Sí. La vida és una suma de fets i de persones que entrellaçats van teixint el teu camí i 60 dona per moltes persones i molts fets.

Algunes d'aquestes persones, que han estat importants en la meva vida, malauradament, ja no hi són.

Ens van "deixar" la Madre Maria, el David, el Joan Carles, el meu sogre o els meus avis i pares, però segueixen ben presents quan tanco els ulls i repasso el meu camí.

60. Què fort.

Avui ha estat un dia maco.

Els meus alumnes m'han sorprès amb un pastís i una pilota  de bàsquet signada, i les meves jugadores m'han improvisat un altre pastisset. He rebut un allau de felicitacions que m'han fet sentir estimat…

Tot plegat moltes coses que van quedant emmagatzemades en el meu "disc dur"…

I em quedo amb una última coseta.

Aquest matí m'han trucat la meva germana, el meu cunyat i el meu nebot per cantar-me "aniversari feliç" (val a dir que a mig matí s'ha girat vent i han sortit els núvols…) i, quan han acabat de cantar, el Jaume m'ha fet una doble pregunta interessant: "En els propers 20 anys, què vols fer,  què et queda per fer?

Els meus alumnes i jugadores, quan em miren, m'aguanten i m'escolten (o simplement em senten) deuen pensar "és gran ja, eh?".

Però és cert que em poden quedar uns 20 anys per davant amb unes facultats mentals i físiques acceptables que no es poden ni s'han de malbaratar. Potser sí que cal seguir plantejant-se reptes i objectius. 

En Ramon Muntaner va musicar fa uns anys un poema de Pere Quart anomenat "Cançó de carrer":

"Quan tindré cinquanta anys

no vull ser com el pare,

cansat i sense fer renec o riallada,

treball embrutidor,

futbol cada diumenge,

el tuti al cul d'un bar,

tabac de vuit pessetes (...)

Quina buidor!..."

(...)

Destruirem un món

estúpid i sense ànima.

Cavem els fonaments

d'una vida més alta".

Jo no en tinc 50 com el protagonista del poema. En tinc 60 i vull que em quedi molt per fer i per gaudir.

No vull una vida buida. Vull seguir gaudint del dia a dia, d'aquell bon llibre, d'aquella bona conversa, d'aquella pel.lícula, d'aquells nous alumnes, d'aquell nou equip, d'aquell nou campionat, però, sobretot, dels amics i de la família.

Només tenim una vida i es molt xula i interessant.

Ara em toca començar a plantejar-me quins reptes i objectius em poso davant meu… per aquests propers 20 anys.

Gràcies, Jaume, per la doble pregunta.