Dubtes i més dubtes

La vida és divertida i interessant. 

Sempre ens posa davant d'un mirall.

El detall interessant és: ens hi volem mirar?

No sempre ens agrada el que veiem… 

O sí?

Depèn de com som de crítics i/o conformistes amb nosaltres mateixos.

Llavors, què hem de fer?

Ens rendim?

Ens acceptem i ho donem per bo?

Lluitem?

Superem obstacles?

Com som de durs si es tracta de canviar?

Ens volem enfrontar a aquells que ens posen problemes?

Recordo que fa 4 anys el director de la meva escola ens va dir una cosa interessant: no em vingueu només amb problemes. 

Podeu venir amb problemes, si m'oferiu solucions...

Em va agradar.

La pregunta que em ve, després de 4 anys d'escoltar-ho, és molt senzilla...i és doble:  

Tenim força, ànims i mentalitat, per acceptar l'esforç que comporta la solució?

Sabem entendre què hem de canviar per arribar a la solució?

Estem davant d'un atzucac.

Interesting. 

I com ajudar a créixer!!

Molt sovint em ve al cap una frase del meu sogre: "La vida està feta d'obstacles. N'hi ha de molts tipus. El secret és molt clar: superar-los."

M'ha acompanyat des del dia que la vaig escoltar per primera vegada.

Ahir em va passar una cosa curiosa. 

Vaig rebre dos correus. 

Eren de dos alumnes que no estaven d'acord en com havia gestionat la classe de divendres tarda.

Els que em coneixeu, sabeu que un dels problemes que tinc és la meva poca mà esquerra.

Estem a final de curs i vaig voler fer balanç de com havia anat. 

Vaig parlar de qui no havia treballat prou i no va ser acceptat. 

Queixa. 

Accepto que el format, la forma, potser, segurament, no va ser l'adequat.

El fons era claríssim: no has treballat en consonància al que se't demanava.

Ho acceptes? 

Fantàstic. 

No ho acceptes?

Tenim un problema.

Si només ens fixem en la forma, sempre perdré. 

No en sé…

Si mirem el fons, ens trobem amb la gran pregunta: 

Què he de canviar?

Avui en dia, en el món de l'educació i de l'esport, em trobo amb un problema: protecció.

No vull que el meu fill pateixi…

Però la realitat és la que és: o lluito o no aconsegueixo el que em proposo. 

Alguna vegada ho aconseguiré, amb sort, però normalment no serà així. I llavors ve la frustració. 

Estem preparats per a la frustració?

Alimentem l'autocomplaença o fem veure la realitat als nostres alumnes, jugadors i fills?

És que el profe, entrenador o pare no ens ho ha dit correctament…

I?

Canvia alguna cosa?

Difícil resposta.

A 10 dies del Campionat d'Espanya, què toca? 

Animar? 

Ser positiu?

 Apretar? 

Fa anys ho sabia. 

Ara no ho tinc clar.

Què ha canviat?

Tinc resposta. 

I és molt clara: la societat, o sigui, el receptor.

Allò que abans era vàlid, ara ja no ho és.

M'he perdut.

Em trobaré?

No ho sé.

Ho he de fer?

He de lluitar per canviar formes sense que el missatge varii?

Avui, parlant amb dos pares d'uns nens als que faig tecnificació, els deia una frase que cada dia em faig més meva. Abans la frase era "Quin món estem deixant als nostres fills?"

Sense menysprear ni menystenir, ni de bon tros, el sentit de la frase, m'agrada variar-la una mica: "Quins fills estem portant a aquest món?".

Quin món construim?