Carta oberta a Luca Doncic

M'agrada com jugues.

De fet no és del tot cert:  m'encanta com jugues.

Tècnicament ets impecable: tens un gran control del dribbling, domines el joc de peus, jugues de cara, jugues d'esquena, domines l'assistència. Potser et falta un punt de regularitat en el tir, però això n'estic segur que ho aniràs polint. Encara ets jove.

Però vaig més enllà. Amb 22 anys tens un domini total del tempo del joc. Saps quan s'ha de córrer o quan és millor aturar el joc; saps quan et toca a tu retenir la pilota o quan cal que circuli a més velocitat; saps llegir quan un company està sol perquè tota la defensa està pendent de tu i no pots anotar.

I per si tot això fos poc, a aquesta edat ets prou fort mentalment com per liderar una bona franquicia de la NBA com els Mavericks i la selecció d'Eslovènia en el seu debut en uns Jocs Olímpics. De fet, quan escric això, l'acabes de posar a la semifinal del torneig.

T'estàs convertint en un dels millors jugadors de la Història del bàsquet.

Tens la meva admiració… i la de molts xavals que porten la teva samarreta, alucinen amb el teu joc i et volen imitar.

És aquest el motiu d'aquesta carta. 

Ets un referent per als més petits i en aquests dos últims partits t'he observat gestos, actituds, un punt arrogants i, fins i tot, despectives tant cap als àrbitres (que segur que s'equivoquen... com tots), però també cap als rivals. 

Els petits ho imiten tot. 

Ho veiem cada dia en el món del futbol i he de dir que no m'agrada.

Deixa'm seguir gaudint del teu joc, de la teva qualitat, de la teva mentalitat guanyadora i del teu lideratge d'equip, però intenta que no arrugui el nas davant d'algunes situacions que crec que pots estalviar-te.

M'he llevat a les 3 de la matinada per veure't jugar i no m'agrada acabar un bon partit de la teva selecció amb un lleuger mal sabor de boca...