Aito is come back

La setmana passada va saltar la notícia:  "Aito torna a la Penya per treballar amb els joves".

De seguida alguns ja deien que era per substituir el Carles Duran. Vull pensar que s'equivoquen. Hi ha tan malpensat pel món...

Fa uns dies vaig acabar un llibre  anomenat "¿Por qué estàs aquí?" escrit pel John P. Strelecky. 

És una història que et fa pensar en el sentit que li vols donar a la teva vida.

És molt possible que moltes persones passin massa de puntetes per la vida sense tenir clar què hi fan, què els motiva, què els entusiasma, què els fa vibrar… En definitiva, què els fa sentir "plens".

Val a dir que m'agrada de tant en tant llegir aquest tipus de llibres que et fan sortir del frenètic dia a dia i donar-te, regalar-te, aquest temps tan necessari per seguir amb forces per afrontar i enfrontar-te a tot el que et depara la vida.

Però no volia parlar de mi.

Si algú, crec modestament, té clara la resposta a la pregunta "per què estàs aquí?" és Aito.

A punt de fer 75 anys, ho ha guanyat gairebé tot; ha "construït" o "ajudat a construir" jugadors de la talla de l'Andrés Jiménez, en Gasol, en Rudy o en Ricky entre molts altres; ha entrenat per tota Espanya i ha ajudat a créixer un projecte com el de l'Alba de Berlin; i ha estat un dels tècnics més innovadors del bàsquet, m'atreviria a dir, mundial. 

No m'equivoco gaire si dic que ha estat un referent per a infinitat d'entrenadors, inclosos molts que ara mateix estan a ACB.

També és cert que, com no podria ser d'altra manera, té els seus detractors, normalment aquells que són purament resultadistes.

I ara, quan es podria retirar amb la "feina" feta, decideix venir a treballar amb les joves perles de la Penya.

Si això no un exemple de què és tenir clar què t'apassiona a la vida, no se me n'acut un de millor.

Aito ho ha donat tot pel i per al bàsquet. Ho ha estat tot, però no en té prou. Vol seguir, i seguir, mentre la seva "gana" li ho permeti. 

Gana de què? et preguntaràs.

Doncs molt senzill. Gana de seguir fent allò que li agrada, allò que és la seva passió, allò que respon a la pregunta "Per què estic aquí?".

És quelcom que només es pot entendre quan un també té un què que l'apassiona, el motiva i l'enriqueix prou com per no retirar-se i seguir.

De ben segur que alguns deuen pensar que ja està passat de moda o que s'ha fet vell, però estic convençut que els joves jugadors de la Penya ho agrairan, si realment volen créixer i ser importants en el món del bàsquet.

Aito és d'aquells que no deixa indiferent i que, si el vols escoltar i seguir,  t'aporta molt en el teu camí de progressió.

Tan sols em queda una paraula per definir el que sento per ell: admiració.

Gràcies, Aito, per seguir al peu del canó i mantenir-te tan apassionat, com sempre, pel teu esport que, d'alguna manera, és la teva vida.