Una estona agradable

Ahir vaig tenir el privilegi de compartir dues hores de tertúlia amb quatre exalumnes. Fa uns dies m'ho van proposar i em va encantar la idea.

Dues horetes de conversa distesa recordant algunes anècdotes i en què van posar-me al dia de les seves cosetes (de les que van voler, evidentment...) i també em van preguntar sobre el cole…"aquell encara hi és?, hi ha algun canvi?, encara ets tutor de 4t?".

Tot plegat agradable, molt agradable.

Mentre petàvem la xerradeta, també es va acostar a saludar-me un altre ex alumne que ens havia vist.

Dit d'una altra manera, vaig passar una estona amb la sensació que la feina de professor/educador té, sovint, aquest tipus de "recompenses".

Però, com no pot ser d'altra manera, hi ha l'altra cara de la moneda. Un altre ex alumne que passava per allà no va voler acostar-se a saludar-me.

Llei de vida. Tu fas la teva feina com bonament saps o pots, però mai arribes igual a tothom… 

Segurament no l'has fet tan bé com haguessis pogut.

Els meus anys de professor es van acabant. Ja són molts anys al peu del canó i aviat tocarà fer-ne balanç. 

Ja veurem quin serà...

En un moment de la conversa una de les exalumnes em va fer una pregunta "perillosa": "Ens pots donar un consell?"

"Un consell?" Vaig preguntar-li.

"Sí, un consell per aquest final de batxillerat".

I els vaig dir allò que dic, tant als meus alumnes com als seus pares, molt sovint: "Aprofiteu les classes al 100% i repasseu, a casa, allò que heu fet durant el dia. D'aquesta manera, aprendreu. Gaudiu del fet d'aprendre."

Què difícil per a una adolescent!

Malauradament sovint és massa tard que t'adones del goig que suposa aprendre.

I vaig ser més agosarat i el vaig fer més extensiu: "Dediqueu-vos al que vulgueu al llarg de la vida (sense fer, ni fer-vos, mal), però, allò a què us dediqueu, feu-ho al màxim de bé possible".

Quan va tocar marxar, ens vam fer una sentida abraçada (amb la mascareta posada, maleït Covid) i, mentre anava cap al cotxe, tenia una sensació d'estranya felicitat. Havia passat dues agradables hores amb quatre noies de les que em separen més de 40 anys…

I és que la vida es fa de la suma de petits moments com aquest…


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Gràcies, UEM. Fins sempre

Avui toca acomiadar-me de la UEM. Decisió gens fàcil. És la tercera etapa que tanco en aquest club. Puc dir que, al costat de El Masnou Basquetbol, és el meu club. Sí, dic adéu al club al final d’aquesta temporada.  Dic adéu a 6 anys de feina intensa i de reptes assolits... i no assolits. Pensava retirar-me aquí, però circumstàncies especials fan que no sigui així.  Vaig arribar el juny del 2017 per iniciar aquesta tercera etapa de la mà de l'Adrià Castejón, Dani Vico i Jesús Murat sota la presidència d’en Joan Ventura.  Van confiar en mi per formar part de l'estructura femenina. Gràcies a tots per l’oportunitat. Des de llavors, el club ha anat canviant. Ha crescut i s’ha professionalitzat més. De la mà d’en Joan Pi i del Dani Poza, ajudats per molts col·laboradors a l'ombra, ha fet aquest pas endavant. He estat molt a gust aquestes 6 temporades, però, ara, després d’una profunda reflexió, he cregut que era el moment de marxar. Sempre he pensat que el club està per sobre de
Més informació

Carta oberta a les meves jugadores

Sofà de casa. Després de dinar.  Estona de relax. Quatre dies intensos.  Venia d’una setmana difícil en què se m'havien acumulat diversitat de situacions complicades. No sabia com respondria. Volia ser-hi. No em podia permetre deixar-vos tirades davant d’un repte pel que hem lluitat al llarg de més de dos mesos. Tres partits que s'havien de guanyar, si voliem jugar amb els millors de Catalunya a la segona fase.  Heu estat a l'alçada del que ens requeria el moment.  Hem guanyat els tres partits. Totes heu sumat.  No era fàcil. Les cares i els gestos que heu transmès durant els partits no es poden descriure.  Felicitat, orgull de pertinença, satisfacció… Les que heu mantingut el compromìs amb el club, amb l'equip i amb les companyes heu fet un pas endavant. Heu d’estar orgulloses. Aquest són els moments, en el sí d’un equip, que no es poden explicar.  Només es viuen. Un equip és quelcom més que la suma de jugadores. Una s’enfada perquè juga poc; una altra, perquè no li su
Més informació

Aturada i...compromís

Aturada. M’agrada la paraula. M’agrada el concepte. Però no m’agrada quan és obligada. I aquesta vegada m’han obligat a fer-la. El metge ha estat dràstic: "una setmana de desconnexió". La feina que faig (potser millor dit, les feines) demana un detall, un concepte, que no sempre pots controlar: la dependència. Treballar amb adolescents comporta, també, treballar, indirectament, amb les seves famílies i, per tant, amb la relació que s'estableix entre l'adolescent i la seva família. I tu, com a entrenador (i professor), reps i vius allò que porten dins. Algú dirà que l'adolescent i la família també reben el que transmet l'entrenador (i/o professor)... I és cert, però hi ha un petit matís: l'entrenador ho multiplica per 20 i el professor per 100... Fa més de 40 anys que m’hi dedico i gairebé sempre he pogut controlar aquesta dependència.  De fet, és tan sols la segona vegada (la primera va ser la temporada 94-95) en què el fet de no controlar la dependència m
Més informació