Ser només pares?

Al llarg de la vida estudiem molt. Anem passant cursos, ens exigeixen titulacions, fem molts exàmens i anem aprenent. Si no passem les proves, no obtenim títols…

El nostre món està muntat d'aquesta manera.

Però hi ha un aspecte de la vida que, malgrat té molta teoria, s'aprèn amb la pràctica. Sí. A ser pare no te n'ensenya ningú.

De fet, hi ha feines a les que no pots accedir sense una titulació o un examen previ. I de ben segur que són feines de menys risc i menys responsabilitat que ser pares.

Recordo, com si fos ara, aquell llunyà 3 d'octubre de 2010 en què la comadrona em va posar entre els braços un ésser diminut i fràgil. Emoció, molta, però també un "ai" al cor (ho sabré fer?) i, sobretot, molta, molta il·lusió.

Què ser jo de fer de pare? Va ser la primera pregunta que em va venir al cap.

Tothom t'aconsella: si plora es que té gana, però si plora així es que te gasos; que no dormi amb els pares perquè ha de tenir el seu espai, però i si dorm amb tu fins que…?; no la passegis per adormir-la, però, clar, si cal fer-ho, no ho dubtis.

I tu vas escoltant tothom mentre llegeixes Estivill i 40 manuals més que et van recomanant.

I el cap explota.

Llavors  algú et parla d'aplicar el sentit comú. I tu respons: "I què és això? "I com es fa""

Han passat gairebé 12 anys i aquí estem.

Preguntant-nos si ho estem fent bé…

I llavors, va el club i et presenta una xerrada: "Ser només pares". Un psícoleg de prestigi - en Pep Marí- es va dedicar a despullar-nos.

Buuuff.

Sí. Ens va dir que hi ha quatre tipus de pares que van pel món. I en l'esport dels fills es veuen reflectits…

Tinc un problema, i és que jo soc dels que vaig als pavellons a veure partits cada setmana…

Quin tipus de pare soc jo?

Pare desvinculat? "Passo? No m'implico? No sé mai que fa la meva filla?"

Pare manager? "Controlo estadístiques i vull que la meva filla sigui el que jo vull que sigui, sense tenir clar què vol ser ella?"

Pare Racc? "Pobreta, ho té tot"? Sobretot que no pateixi",. "Ja et porto la bosa""

O potser ho faig bé i sóc dels que fan raonablement el que toca? "T'has divertit avui?" Com està fulanita? Millor?

Potser sí que cal que ens mirem al melic i/o escoltem aquells que ens ho poden argumentar perquè ens acompanyen setmana a setmana.

La pregunta clau potser podria ser: i què en pensen els nostres fills?

Però aquesta pregunta té un perill. Potser els nostres fills ja viuen sota la influència d'uns pares inadequats i per tant la seva resposta no és prou fiable.

I en Pep ens va donar una recepta per canviar, si ens adonem que cal canviar. Perquè canviar mai és fàcil. Ens va dir que el canvi és igual a (in))formació més conseqüència. I ho raonava molt bé. Si no et formes, si no aprens, no pots canviar; però, si no hi ha conseqüències (negatives o positives) en allò que fas, tampoc hi ha canvi.

Tot plegat interessant per pensar-hi una mica….