Feliç 2023

2023…

Ahir pensava, "Sembla que fa dos dies que vam celebrar el 2000".

Ha plogut molt. 

Hem crescut. 

Ens hem equivocat i l'hem encertat. Llei de vida.

Cap on anem? 

Dubtes. Certeses.

Hi ha de tot.

Al final, el nostre dia a dia ens va portant...

Hi ha tasques que et "porten" als lleons.

I jo n'he triat una...

Gens fàcil de gestionar.

Gens fàcil acontentar tothom.

Tasques que et porten a prendre decisions davant tothom.

Tothom jutja. 

Tothom en sap.

Crides més…

Acceptes més o menys…

Tothom content? 

No. 

Impossible. 

Visions diferents. Opinions diferents. 

Què difícil!

Val la pena seguir?

Sou paupèrrim.  Moltes hores. Exposat a tothom. 

Tots en saben més que tu. 

Per què li fot bronca? 

Per què la canvia ara?

Per què juga tant?

Per què juga tan poc?

Ara hauria de demanar minut…

Tot plegat interessant.

I et venen preguntes al cap.

Et rendeixes?

Lluites perquè creus que tens clares les idees?

Per què hi ha persones poc honestes que no t'exposen les inquietuds i els problemes, i prefereixen criticar a l'esquena?

Llei de vida?

Potser.

Seguirem.

Per què?

Perquè, malgrat tot, segueixo tenint il.lusió per ajudar les meves jugadores a créixer i a complir objectius.

No he tingut un bon any. No m'agrada que les coses es parlin a la meva esquena perquè no hi puc intervenir per ajudar, però imagino que és llei de vida i ho he d'acceptar.

Les meves players mereixen que se les ajudi i se les exigeixi. Tot forma part del creixement.

I, al costat d'això, hi ha moments complicats i moments genials.

Una pel.lícula preciosa, al mateix temps que tristíssima, "Tierras de penumbra", ho defineix molt bé: "El dolor de entonces es parte de la felicidad de ahora. Ése es el trato".

Els moments durs ajuden a entendre els moments positius, al mateix temps que els moments bons ens haurien de preparar per a aquells que no seran prou bons.

Un repte: ajudar que tothom ho entengui.

Bon Any 2023.


Comentaris

  1. Anònim1 de gener del 2023, a les 12:56

    En la teva línea!!! Pensarem, millorsrem

    ResponElimina
  2. Anònim1 de gener del 2023, a les 14:40

    Ben cert que no es pot agradar a tothom i tothom jutja i opina i en sap de tot amb massa facilitat, però el professional del que fas ets tú, amb sobrada formació i experiència…acas qualsevol dels que critica ho faria millor? Duraria anys en un club amb equips de primer nivell? Està clar que el que fas implica prendre moltes decisions en segons i molts cops decisions complicades que poden no entendre’s (tot i que si et pregunten les expliques) però estic segura que el progrés de la majoria de les teves jugadores i de l’equip avalen la bona feina . Al final ens hem de quedar amb la recompensa de veure els fruits de la nostra feina i l’agraiment de les persones que veiem que la valoren, que també n’hi ha moltes persones així. El que passa és que fan menys soroll que les que critiquen per sistema, segurament sense ser-ne gaire conscients de la dificultat de tot el que ha de gestionar un entrenador a la vegada… jo, agraida dels entrenadors que han tingut els meus fills perquè tantes hores de dedicació i tants dies personals en vacances per tornejos etc no té preu. Creixen com esportistes i com a persones amb uns valors molt importants i és d’agrair que hi hagi persones com tú amb aquesta vocació :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oriol Villà2 de gener del 2023, a les 9:35

      Gràcies pel feedback. Al final, és una manera de viure que he triat i que em segueix omplint. Veure la progressió dels jugadors i dels equips al llarg de les setmanes i mesos no té preu.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Gràcies, UEM. Fins sempre

Avui toca acomiadar-me de la UEM. Decisió gens fàcil. És la tercera etapa que tanco en aquest club. Puc dir que, al costat de El Masnou Basquetbol, és el meu club. Sí, dic adéu al club al final d’aquesta temporada.  Dic adéu a 6 anys de feina intensa i de reptes assolits... i no assolits. Pensava retirar-me aquí, però circumstàncies especials fan que no sigui així.  Vaig arribar el juny del 2017 per iniciar aquesta tercera etapa de la mà de l'Adrià Castejón, Dani Vico i Jesús Murat sota la presidència d’en Joan Ventura.  Van confiar en mi per formar part de l'estructura femenina. Gràcies a tots per l’oportunitat. Des de llavors, el club ha anat canviant. Ha crescut i s’ha professionalitzat més. De la mà d’en Joan Pi i del Dani Poza, ajudats per molts col·laboradors a l'ombra, ha fet aquest pas endavant. He estat molt a gust aquestes 6 temporades, però, ara, després d’una profunda reflexió, he cregut que era el moment de marxar. Sempre he pensat que el club està per sobre de
Més informació

Carta oberta a les meves jugadores

Sofà de casa. Després de dinar.  Estona de relax. Quatre dies intensos.  Venia d’una setmana difícil en què se m'havien acumulat diversitat de situacions complicades. No sabia com respondria. Volia ser-hi. No em podia permetre deixar-vos tirades davant d’un repte pel que hem lluitat al llarg de més de dos mesos. Tres partits que s'havien de guanyar, si voliem jugar amb els millors de Catalunya a la segona fase.  Heu estat a l'alçada del que ens requeria el moment.  Hem guanyat els tres partits. Totes heu sumat.  No era fàcil. Les cares i els gestos que heu transmès durant els partits no es poden descriure.  Felicitat, orgull de pertinença, satisfacció… Les que heu mantingut el compromìs amb el club, amb l'equip i amb les companyes heu fet un pas endavant. Heu d’estar orgulloses. Aquest són els moments, en el sí d’un equip, que no es poden explicar.  Només es viuen. Un equip és quelcom més que la suma de jugadores. Una s’enfada perquè juga poc; una altra, perquè no li su
Més informació

Aturada i...compromís

Aturada. M’agrada la paraula. M’agrada el concepte. Però no m’agrada quan és obligada. I aquesta vegada m’han obligat a fer-la. El metge ha estat dràstic: "una setmana de desconnexió". La feina que faig (potser millor dit, les feines) demana un detall, un concepte, que no sempre pots controlar: la dependència. Treballar amb adolescents comporta, també, treballar, indirectament, amb les seves famílies i, per tant, amb la relació que s'estableix entre l'adolescent i la seva família. I tu, com a entrenador (i professor), reps i vius allò que porten dins. Algú dirà que l'adolescent i la família també reben el que transmet l'entrenador (i/o professor)... I és cert, però hi ha un petit matís: l'entrenador ho multiplica per 20 i el professor per 100... Fa més de 40 anys que m’hi dedico i gairebé sempre he pogut controlar aquesta dependència.  De fet, és tan sols la segona vegada (la primera va ser la temporada 94-95) en què el fet de no controlar la dependència m
Més informació