Carta oberta al David

Estimat David.

Després de tants anys de la teva mort, segueixes estant present constantment en el meu caminar.

Sovint parlo de tu, i et poso com a exemple d'amistat, de responsabilitat i d'integritat. Acluco els ulls i em veig al teu costat, des de ben petits, al nostre SAFA amb les nostres Madre Maria i Madre Antonia; però també en els nostres primers enamoraments o quan vas decidir "enclaustra-te" per preparar les oposicions que et feien tanta il.lusió i que, finalment, et van portar a la mort.

Vas marxar a Madrid (lògic pel teu tarannà ètic i professional) i mantenir el contacte amb tu es va fer difícil. Havia de fer-ho per mitjà dels teus pares. Estaves en un punt de no retorn. 

Vas apostar per fer públic allò que ja portaves dins teu des de ben petit i, és clar, necessitaves protegir-te.

Recordo quan em vas trucar per dir-me que ja eres pare. Quina emoció, que només sabem tu i jo, en aquella conversa…

Però vas trobar un forat a la teva agenda per venir al meu casament i fer de padrí. Saps perfectament la il.lusió que em va fer. En aquests detalls es percep l'amistat.

Pot semblar molt presumptuós, per part meva, dir que el que avui ha sortit als mitjans de comunicació no m'ha sorprès. Els nostres amics saben que, des del primer dia, vaig veure quelcom brut i sospitós en la teva mort, i així ho vaig manifestar…

12 anys després es comença a confirmar.

Tristesa barrejada amb enuig és el que sento ara mateix.

Sembla que ser recte, responsable i noble t'ha de convertir en diana i objectiu d'aquells que, utilitzant la "legalitat" dels seus càrrecs,  van en contra de qui molesta.

I tu molestaves…

Tinc la gran sort que, quan escolto el teu nom (i avui l'estic escoltant molt) pels mitjans de comunicació, vaig més enllà i em veig a casa meva, a casa teva, al Casino, al port o a Scuc's…compartint, abans que fossis "famós" (important ho has estat sempre), allò tan fantàstic que anomenem amistat i que perdura al llarg dels anys de forma inquebrentable.

Res no em farà canviar (i menys allò que puguin dir aquells que et van fer mal) la profunda admiració i respecte que he sentit sempre, i segueixo sentint, per tu.

Una abraçada, Amic. 



Comentaris

  1. JVF13 de març del 2023, a les 6:44

    com a persona propera a tu en una esfera diferent, però paral·lela i per sort sovint mimètica, a l'amistat, puc constatar l'amor que senties pel teu amic David, que a casa es transformava en respecte per una gran persona. Molt ben escrit. És necessari no callar els valors positius quan només donem veu a genteta que no val ni l'esforç de parlar-ne.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oriol Villà13 de març del 2023, a les 10:12

      Gràcies pel feedback. Cert que massa sovint només es parla d'allò que és negatiu... n'hem d'aprendre

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Gràcies, UEM. Fins sempre

Avui toca acomiadar-me de la UEM. Decisió gens fàcil. És la tercera etapa que tanco en aquest club. Puc dir que, al costat de El Masnou Basquetbol, és el meu club. Sí, dic adéu al club al final d’aquesta temporada.  Dic adéu a 6 anys de feina intensa i de reptes assolits... i no assolits. Pensava retirar-me aquí, però circumstàncies especials fan que no sigui així.  Vaig arribar el juny del 2017 per iniciar aquesta tercera etapa de la mà de l'Adrià Castejón, Dani Vico i Jesús Murat sota la presidència d’en Joan Ventura.  Van confiar en mi per formar part de l'estructura femenina. Gràcies a tots per l’oportunitat. Des de llavors, el club ha anat canviant. Ha crescut i s’ha professionalitzat més. De la mà d’en Joan Pi i del Dani Poza, ajudats per molts col·laboradors a l'ombra, ha fet aquest pas endavant. He estat molt a gust aquestes 6 temporades, però, ara, després d’una profunda reflexió, he cregut que era el moment de marxar. Sempre he pensat que el club està per sobre de
Més informació

Carta oberta a les meves jugadores

Sofà de casa. Després de dinar.  Estona de relax. Quatre dies intensos.  Venia d’una setmana difícil en què se m'havien acumulat diversitat de situacions complicades. No sabia com respondria. Volia ser-hi. No em podia permetre deixar-vos tirades davant d’un repte pel que hem lluitat al llarg de més de dos mesos. Tres partits que s'havien de guanyar, si voliem jugar amb els millors de Catalunya a la segona fase.  Heu estat a l'alçada del que ens requeria el moment.  Hem guanyat els tres partits. Totes heu sumat.  No era fàcil. Les cares i els gestos que heu transmès durant els partits no es poden descriure.  Felicitat, orgull de pertinença, satisfacció… Les que heu mantingut el compromìs amb el club, amb l'equip i amb les companyes heu fet un pas endavant. Heu d’estar orgulloses. Aquest són els moments, en el sí d’un equip, que no es poden explicar.  Només es viuen. Un equip és quelcom més que la suma de jugadores. Una s’enfada perquè juga poc; una altra, perquè no li su
Més informació

Aturada i...compromís

Aturada. M’agrada la paraula. M’agrada el concepte. Però no m’agrada quan és obligada. I aquesta vegada m’han obligat a fer-la. El metge ha estat dràstic: "una setmana de desconnexió". La feina que faig (potser millor dit, les feines) demana un detall, un concepte, que no sempre pots controlar: la dependència. Treballar amb adolescents comporta, també, treballar, indirectament, amb les seves famílies i, per tant, amb la relació que s'estableix entre l'adolescent i la seva família. I tu, com a entrenador (i professor), reps i vius allò que porten dins. Algú dirà que l'adolescent i la família també reben el que transmet l'entrenador (i/o professor)... I és cert, però hi ha un petit matís: l'entrenador ho multiplica per 20 i el professor per 100... Fa més de 40 anys que m’hi dedico i gairebé sempre he pogut controlar aquesta dependència.  De fet, és tan sols la segona vegada (la primera va ser la temporada 94-95) en què el fet de no controlar la dependència m
Més informació