Trist comiat...

Migdia.

Surto de classe i vaig a dinar. Obro el whatsapp i trobo un missatge inesperat.

Ha mort un Amic. 

Ja m'ha passat, tristament, altres vegades, però avui és especial. 

Vam trencar la nostra relació. 

Estic molt trist. 

La seva pèrdua m'ha fet mal,  però la seva "absència" aquest últim temps em seguirà acompanyant...

Estimava molt l'Aina i la Núria i no les ha vist créixer aquests últims anys. 

Recordo el dia que em va trucar per dir-me que volia parlar amb mi. Em va dir que li havien detectat un càncer, però, acte seguit, amb una convicció total, em va dir que el superaria. 

Després de mesos de tractament em truca i, amb un somriure immens, em diu: "Oriol, estic curat".

Separació i silenci entre nosaltres.

No m'he pogut acomiadar d'ell i m'entristeix.

Acluco els ulls i em veig celebrant aniversaris a casa seva, sortint a sopar o anant a veure'l de vacances…

Compartíem manera de pensar en molts aspectes, fet que ens va portar a recomanar-nos llibres o enviar-nos textos que després comentàvem.

Vam passar hores dissenyant projectes per al club. Il·lusions, maldecaps i dubtes al voltant d'aquestes idees. Cerveseta a Caldetes o a Argentona.

Vam riure i vam patir junts.

El bàsquet ens va unir i el bàsquet ens va separar.

Amb el bàsquet vam gaudir i amb el bàsquet vam patir.

No en vaig saber prou?

Possiblement.

El bàsquet, la vida en petit format, que tant et dona i tant et treu.

Massa passió? Potser sí.

Evitable? Segur.

Per què els éssers humans permetem el deteriorament d'una amistat?

Vaig fer prou per intentar recuperar-la?

Malauradament aquestes preguntes seguiran acompanyant-me…

Descansa en pau, Amic

Comentaris

  1. Anònim25 d’abril del 2023, a les 9:53

    Una GRAN persona i una GRAN pèrdua. Ens queden tots els bons moments que vam passar amb ell i la seva família.
    DEP.

    ResponElimina
  2. Anònim25 d’abril del 2023, a les 11:17

    Els pares, els amics .... les pèrdues son duríssimes i més quan no has pogut despedir-te! Quan marxen inesperadament, és més colpidor i trist. Una forta abraçada i acompanyar-te en el sentiment!

    ResponElimina
  3. Anònim26 d’abril del 2023, a les 10:41

    De vegades cal fer un exàmen de conciència per saber si hem de perdre l’amistat per no haver volgut torçar el braç en moments claus. Aquests , son problemes quotidians, no només passen en les millors families, amics,etc, quan tens una pérdua amb molta estima i de la que encara no li toca per edat, es quan t’adones si valia la pena haver estat mes flexible en els moments que varen ser tensos i no haver de perdre l’amistat, i més encara no haver fet res per millorar-ho. Al cap i a la fi de vegades son tonteries que, escoltant-se a un mateix i posant-se em la pell de l’altre seria tot molt més fàcil. Com be dius, es pitjor saber que es podia haver arreglat i quedar-te amb aquell regust de saber que mai més es podrà parlar.
    Sort que aquestes reflexions que expresses obertes a tots ens podrán fer reflexionar i rectificar sobre actuacions que hem pogut pendre en algun moment de la nostre vida. Petons i llarga vida al bàsquet

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oriol Villà27 d’abril del 2023, a les 12:35

      Moltes gràcies pel feedback. Molt d'acord amb com ho expresses

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Gràcies, UEM. Fins sempre

Avui toca acomiadar-me de la UEM. Decisió gens fàcil. És la tercera etapa que tanco en aquest club. Puc dir que, al costat de El Masnou Basquetbol, és el meu club. Sí, dic adéu al club al final d’aquesta temporada.  Dic adéu a 6 anys de feina intensa i de reptes assolits... i no assolits. Pensava retirar-me aquí, però circumstàncies especials fan que no sigui així.  Vaig arribar el juny del 2017 per iniciar aquesta tercera etapa de la mà de l'Adrià Castejón, Dani Vico i Jesús Murat sota la presidència d’en Joan Ventura.  Van confiar en mi per formar part de l'estructura femenina. Gràcies a tots per l’oportunitat. Des de llavors, el club ha anat canviant. Ha crescut i s’ha professionalitzat més. De la mà d’en Joan Pi i del Dani Poza, ajudats per molts col·laboradors a l'ombra, ha fet aquest pas endavant. He estat molt a gust aquestes 6 temporades, però, ara, després d’una profunda reflexió, he cregut que era el moment de marxar. Sempre he pensat que el club està per sobre de
Més informació

Carta oberta a les meves jugadores

Sofà de casa. Després de dinar.  Estona de relax. Quatre dies intensos.  Venia d’una setmana difícil en què se m'havien acumulat diversitat de situacions complicades. No sabia com respondria. Volia ser-hi. No em podia permetre deixar-vos tirades davant d’un repte pel que hem lluitat al llarg de més de dos mesos. Tres partits que s'havien de guanyar, si voliem jugar amb els millors de Catalunya a la segona fase.  Heu estat a l'alçada del que ens requeria el moment.  Hem guanyat els tres partits. Totes heu sumat.  No era fàcil. Les cares i els gestos que heu transmès durant els partits no es poden descriure.  Felicitat, orgull de pertinença, satisfacció… Les que heu mantingut el compromìs amb el club, amb l'equip i amb les companyes heu fet un pas endavant. Heu d’estar orgulloses. Aquest són els moments, en el sí d’un equip, que no es poden explicar.  Només es viuen. Un equip és quelcom més que la suma de jugadores. Una s’enfada perquè juga poc; una altra, perquè no li su
Més informació

Aturada i...compromís

Aturada. M’agrada la paraula. M’agrada el concepte. Però no m’agrada quan és obligada. I aquesta vegada m’han obligat a fer-la. El metge ha estat dràstic: "una setmana de desconnexió". La feina que faig (potser millor dit, les feines) demana un detall, un concepte, que no sempre pots controlar: la dependència. Treballar amb adolescents comporta, també, treballar, indirectament, amb les seves famílies i, per tant, amb la relació que s'estableix entre l'adolescent i la seva família. I tu, com a entrenador (i professor), reps i vius allò que porten dins. Algú dirà que l'adolescent i la família també reben el que transmet l'entrenador (i/o professor)... I és cert, però hi ha un petit matís: l'entrenador ho multiplica per 20 i el professor per 100... Fa més de 40 anys que m’hi dedico i gairebé sempre he pogut controlar aquesta dependència.  De fet, és tan sols la segona vegada (la primera va ser la temporada 94-95) en què el fet de no controlar la dependència m
Més informació