Esport i valors

La setmana passada en Lluis Escudero escrivia un tuit lamentant la conducta dels familiars dels jugadors d'un equip de la U. Esportiva Mataró (UEM) al final del seu partit contra el Boet.

El club va fer una nota de premsa, com no podria ser d'altra manera, lamentant i condemnant l'actuació dels familiars que pertanyien a la UEM.

Ahir llegia un tuit de la Raquel Méndez en què es lamentava de l'actuació setmana a setmana de pares que, cito textualment,  "es carreguen els partits dels seus fill/lles".

Avui m'he llevat veient les imatges de Cornellà, ahir al final del partit, mentre els jugadors del Barça celebraven el títol de Lliga…

On anem a parar?

Realment ser seguidor d'un equip (sigui mini, cadet o sènior) de l'esport que sigui, et dona dret a menysprear, insultar, atacar o agredir?

On són els valors? Quins són els valors?

Cada setmana veig pares i mares a les grades faltant al respecte a entrenadors,  jugadors (rivals o no) o àrbitres, i també a entitats (clubs) rivals…

Cal fer-ho?

No podem dedicar-nos a animar els nostres?

Tenia dret el Barça a celebrar el títol a la gespa?

Jo, com a esportista que soc, crec que sí.

Ho va celebrar faltant al respecte? 

Per les imatges que he vist, crec que no.

El seguidor de l'Espanyol tenia dues opcions, marxar per no veure el rival celebrar el triomf o aplaudir esportivament la victòria.

La resta, sota el meu punt de vista, sobrava.

Diria el mateix si s'hagués donat la situació al Camp del Barça.

Qui em coneix sap que no soc sospitós de ser gaire culer.

Si abans aquestes rivalitats Boet-UEM, Barça-Espanyol o Madrid-Atleti ja eren "perilloses", avui tenim les xarxes que ho amplifiquen tot.

Si poc pensàvem abans, ara ja ens deixem portar per individus que, emparats en l'anonimat (o no), insulten i provoquen, des de xarxes com twitter, fent de reclam de la violència…

Estic cansat de veure com els nens i les nenes que fan esport normalitzen menysprear o insultar el rival o l'àrbitre en molts casos incitats pels adults o simplement sense que els adults els facin reflexionar i els ho corregeixin.

Ens fa gràcia enriure'ns dels "periquitos" perquè baixaran a Segona, però ens lamentem que uns quants "energúmens" saltin a la gespa a agredir.

Ens fa gràcia enriure'ns del rival ciutadà, però ens lamentem quan hi ha actes violents entre les dues aficions.

No m'agrada que l'esport serveixi per recrear-nos en aquests valors negatius…

La Raquel Mendez responia a un tuit meu així: "Jo els gravaria perquè després a casa seva amb el cafè i tranquils, es poguessin veure i adonar-se que el que fan és de tot menys normal i respectable.

Però vaja, que si fos per mi... Partits a porta tancada com al covid, fins que aprenguin a comportar-se."

Raquel, crec que si es veiessin, tristament, encara els faria gràcia o justificarien la seva acció dient que el culpable era l'altre perquè el va provocar….

I aquí radica el problema…

La solució està en l'educació…

Qui comença a posar-hi la primera pedra?