Míriam Balmes

La temporada 90-91 em vaig fer càrrec de la direcció tècnica del C. B. Mataró.

Feia mig any que m'havia incorporat al club per dirigir el sènior en la que en aquell moment era la segona categoria del bàsquet espanyol.

Una vegada mantinguda la categoria, es plantejava el repte de crear una estructura de club que acompanyés al sènior femení 

Es tractava de construir equips de base que poguessin competir amb els grans del bàsquet català.

Cada curs escolar anàvem, amb el José Luis, a veure el campionat escolar amb l'objectiu d'incorporar jugadores al projecte del club.

És així com, el febrer del 1992, vam veure jugar la Miriam.

Jugava de casualitat al preinfantil del GEM perquè la van convèncer, ja que els faltava una nena per completar l'equip. 

Després de no poques discusions, vam decidir incorporar-la al club…

Infantil preferent, cadet B i Preferent, junior B i Preferent… fins arribar al sènior del club.

Sempre a l'ombra de les que tenien més nom que ella o, simplement, eren millors…

Però ella no defallia.

Treballava i s'anava enamorant d'aquest meravellós esport.

El segon any de sènior la va venir a buscar el C. N. Caldes on va arribar a jugar a Copa Catalunya.

La temporada 2004-2005, per motius extraesportius, va haver de deixar Caldes per anar a jugar al segon equip del Sedis compaginant entrenaments i algun partit amb aquell equip que va aconseguir l'ascens a Lliga Femenina1. 

Va tornar a Caldes, però va seguir ampliant la seva trajectòria…Grup Barna, Argentona, Arenys, Granollers... Arenys i UE Mataró altre cop, per tornar a Argentona… 

Segona, Primera, Copa i un munt d'entrenadors i companyes l'han vist donar-ho tot a les pistes.

Pel camí, va evolucionar el seu joc fins convertir-se en un bon base. Un base dels antics; d'aquells que prioritzaven l'equip per sobre del seu protagonisme.

Entenia el bàsquet, sabia què passava a la pista i acostumava a encertar en les seves decisions.

Mai ha estat una jugadora amb un talent excepcional ni amb un físic privilegiat, però s'ha cuidat i ha treballat com la que més. Ha entès què era el que sabia fer i ho ha anat polint amb els anys.

Ha gaudit fent jugar les seves companyes mentre gaudia jugant ella…

Ja fa 4 o 5 anys que anava dient: "Aquesta és l'última temporada". Però quan estàs "enamorada" d'aquest esport penses "va, un any més"...i es reenganxava.

Al  començar aquesta temporada ja ho repetia massa sovint…i molt convençuda: "aquest any és l'últim"...

I aquesta vegada m'ho vaig creure…

Aquesta vegada era veritat.

S'ha anat preparant mentalment i ha seguit donant-ho tot.

Les joves del seu equip (totes són molt més joves que ella…), si han volgut, han pogut aprendre compromís, dedicació, mentalitat, capacitat de sacrifici…i amor per aquest esport.

Ha entrenat i jugat lesionada; ha deixat compromisos familiars; ha sorprès la seva mare; ha arrossegat les seves filles…però, per sobre de tot, va aconseguir que al seu pare li brillessin els ulls veient-la jugar i seguint-la per tota Catalunya…

I tot per aquest meravellós esport.

Avui ha jugat a Blanes amb el tendó d'Aquiles destrossat.

Volia estar amb l'equip; volia ajudar l'equip a completar l'ascens a Primera.

No hi hagués hagut cap força de la natura que li pogués impedir estar avui amb les seves companyes.

42 anys l'observen…

31 d'ells, dels quals 24 en categoria sènior, dedicats a la seva passió (que va començar de casualitat).

I avui ha aconseguit portar l'equip, que la veurà retirar-se, a l'ascens.

Ha complert amb el seu equip i ha complert amb el bàsquet.

El proper dissabte "penjarà les botes" amb la satisfacció d'haver-ho donat tot pel que ha estat la seva passió.

El proper dissabte, orgullosos d'ella, ens posarem dempeus per aplaudir-la, per última vegada, en una pista.

Míriam, has donat molt al bàsquet i el bàsquet t'ha donat molt a tu.

En nom d'aquest esport que tant estimem: GRÀCIES