Ja són 62...

Avui toquen paraules que semblen  òbvies i obligades.

Sí, toca agrair  a qui ha tingut un moment per felicitar-me.

És cert que facebook ajuda perquè ens ho recorda. El boca-orella també "funciona". I no és menys evident que tan sols "inverteixes" 30 segons a enviar una felicitació.

Es podria no haver-ho fet... però molts ho heu fet. Gràcies!!

També voldria tenir un record per a aquells que no ho han fet (no tothom sap que el 4 de juny és el dia més important de l'any..), però que m'han acompanyat en aquest camí dels 61 als 62...

I això mereix una aturada

Sí, un any més. 

Contem els anys de gener a desembre, però potser caldria fer-ho d'aniversari a aniversari.

Ja ha passat un any des de l'últim 4 de juny!

Un any més de vivències; i un any més d'encerts i errades; de decisions amb les seves conseqüències positives i negatives. Un any en què he vist acabar una temporada i un curs deixant "escapar" unes "personetes" (alumnes i jugadores) amb qui he tingut l'oportunitat de compartir vivències i moments de felicitat i moments de tensió. Els he vist créixer. I, com sempre, n'hi ha que s'emporten un bon record de la nostra relació i d'altres a qui no he aconseguit "arribar". La vida és això…

També ha estat un any en què m'he sentit feliç assolint reptes que m'havia proposat, mentre que, en altres moments, he sentit una immensa tristesa al no ser capaç de donar un gir a situacions no desitjades. També forma part de la vida…

Potser ha estat un any en que m'he tornat més "observador"; en que he après a "allunyar-me" del que m'envoltava per tenir un esperit crític que sovint ens falta.

He llegit, he après, he discutit... per intentar avançar, per intentar encertar molt més. No sempre aquesta part teòrica s'ha vist reflectida a la pràctica. Em queda molt per aprendre…

Mirat en perspectiva, no puc menys que agrair tantes i tantes coses, tants i tants moments, tantes i tantes persones amb qui he compartit moments especials.

Els amics sempre hi són.

Però un punt i apart mereix la família…

He pogut gaudir d'un S. Esteve amb els meus germans (amb parelles i fills) després de dos anys (maleït Covid) de no poder fer-ho: és un dels moments més especials de l'any. Riem i ens emocionem; xerrem i recordem...en definitiva, ens sentim vius

Acabo amb qui em dona força per seguir "caminant". Gràcies, Míriam, pel teu suport i companyia. Al teu costat, veig com aquests dos "monstruitos" cada dia es fan més grans. Van creixent i van superant obstacles mentre, de vegades, s'enfaden amb el món i, d'altres", aprenen i gaudeixen d'allò que van vivint.

Un any dona per molt i toca celebrar-lo agraint la salut i les ganes de seguir avançant.

Gràcies infinites a tots aquells que heu tingut un moment per a mi.

Com diu en Llach

"...no demanis un camí planer, ni estels d'argent, ni un demà ple de promeses; sols un poc de sort i que la vida ens doni un camí ben llarg"