Angola (11)

S'acaba el dia.

Estirat al llit, faig repàs de tot plegat.

Ha estat un dia especialment intens.

Teniem dos fronts oberts que haviem de resoldre.

Però anem a pams.

Com sempre, a primeríssima hora ja estava en marxa. 

Anglès, acabar de preparar entrenaments, dutxa i cap a esmorzar.

De cop, el Felipe entra al restaurant de l'hotel: "Bom dia, Oriol, posso tomar café de manhã com você?". 

Dit i fet, esmorzem junts. 

Tot xerrant, em pregunta si ja he menjat funge. Li dic que no. I no triga ni un segon a preguntar-li al maitre si per dinar en faran. Només en fan la sexta feira. Insisteix (igual que quan condueix). Això sí que ho té…

Doncs fet. A les 13h tindrem el funge a taula. S'ha autoconvidat a dinar. Sembla que li encanta (ara et toca a tu buscar què és el funge..😉).

Acabem d'esmorzar i anem cap a l'entrenament.

Hem de seguir coneixent les players.

Avui toca fer primers descartes i no em vull equivocar.

Després de l'entrenament en Felipe m'acompanya de compres: pasta de dents i maquinetes d'afaitar… He d'estar guapo i fer bona olor. Ah, i un tallaungles🙄.

Sembla fàcil, oi? 

Doncs no. Al primer supermercat no es pot pagar amb tarja. Deixem la compra i marxem. 

Felipe: "no problema". I anem a un altre.

Para el cotxe i em diu: "um momento pergunto se vocē podia pagar o tarja". Deixa el cotxe al mig del carrer, em diu que tanqui el seguro i fot el camp. Hauries de veure com ha deixat el cotxe. Tothom pitant i jo dins del cotxe amb cara de poker com si no anés amb mi..

Torna i em diu que sí, que es pot pagar amb tarja. Mou una mica el cotxe. No pas gaire, no et pensis.

Fem la compra. Poso la tarja i res. Provo una altra i tampoc. Imagino que ha de ser Visa i les meves no ho són. Em queda cara de gili... 

Tornem a deixar la compra.

No podré estar guapo.

Al final ho solucionem fent canvi de moneda a l'hotel. Em diu que ja m'ho anirà a comprar ell a la tarda mentre entreno…

Al menys menjarem funge.

Ja has buscat què és?

Ens el porten a taula. M'expliquen com es menja. 

Li dic que és bo, però la veritat és que no mata. 

Tot i així ens l'acabem.

Descans i cap a entrenar.

Quan vaig a sortir de l'hotel, una bona notícia: puc comptar amb la capitana.

Primer problema resolt.

Entrenament de la tarda. Les vull veure competir i els proposo un exercici de reacció comptant punts. L'he de parar perquè hi ha un moment que crec que hi haurà alguna lesió.

M'agrada com competeixen la majoria.

Ara, la meva feins és aconseguir que juguin com un equip.

Acabem i toca la part dura: hem de "tallar" tres jugadores.

Les cridem i els ho comentem.

Em sap greu. Mai m'ha agradat haver de fer-ho. Però va amb el càrrec.

I ara toca resoldre el segon conflicte. Parlem amb la jugadora. La carta està a la seva teulada, demà s'ha de decidir.

Després de l'entrenament del matí, marxem de concentració 20 dies a Lobito (també hauràs de buscar on és...) i ha de decidir si embarca o no.

Veurem.

Cap a l'hotel.

Estic francament cansat.

Videoconferència per posar-me al dia. De cop, comença "l'interrogatori".

Sembla que sigui el presoner d'una "checa". "Papa, a qui has tallat?".

Obren el mòbil i miren la llista de la convocatòria. Comproven els noms. "Papa. De què juguen". Són les úniques que no han vist jugar.

"Papa, a qui tallaràs més?" "Papa, quines seran les 12 definitives?"

Al final, per fer-les callar, els dic que facin la seva llista i a veure si l'encerten. 

Dit i fet. 

Silenci sepulcral. Van a buscar una llibreta cadascuna, i mirant la convocatòria oficial que els vaig enviar, cadascuna fa la seva llista. 

Mentrestant, la Míriam em posa al dia. Res. 5 minuts i l'Aina torna a la càrrega: "Papa, ja en tinc 8 de segures. Només me'n falten 4". 

Li dic: "No les vull saber. Quan tingui les 12 definitives, veurem si ho has encertat".

El més fort és que segur que les encerta perquè ja ha vist els mateixos partits que jo…

Tanquem conversa. Sopar i a descansar.

Demà toca maleta i cap a Lobito.

Però això ja serà un altre dia.