Angola (12)

Obro els ulls.

Ja hi ha una mica de claror.

És estranyament tard. 

No m'he despertat en tota la nit. Això és notícia.

Ara toca rutina diària, però avui amb un afegit. He de fer la maleta. Comencem l'stage.

Ja en tinc ganes. A Luanda hem tingut massa qüestions externes que no han ajudat a un treball fluid. 

I és que  tan sols tenim 20 dies d'entrenaments abans de marxar cap a Rwanda. 

I hi ha tanta feina!

Per fi coneixeré la "capi". S'incorpora avui.

Sona el telèfon. 

Un whatsapp. Ja tinc resposta de la jugadora que tenia dubtes.

Renuncia. Segon conflicte tancat.

Tan sols un dubte, com s'ho prendran les veteranes?

Un repte més. 

Tot plegat interessant.

Li desitjo sort i me la trec del cap. Un descarte menys que haurem de fer. Hem de ser pràctics.

No faig cap comentari a l'equip. Ella ja s'ha acomiadat de les companyes.

Entrenament curt. No tenim massa temps.

Acabem, roba de viatge i cap a l'aeroport.

Hem de sortir del pavelló a les 12.30 i sortim a les 13.30.

Si ho sé, allargo l'entrenament…

Per fi pugem a l'autocar. És un minibus. Al darrere en ve un altre amb les maletes.

De camí cap a l'aeroport, miro per la finestra i torno a ser conscient de la sort que tenim d'haver nascut on ho hem fet.

Som tan lluny d'aquest món que veig per la finestra. 

Has de veure-ho amb els teus ulls per ser-ne conscient.

Miro les meves jugadores i entenc el privilegi que és per a elles estar dins d'aquest autocar. I no és només un privilegi esportiu com podria ser a Espanya. És quelcom més!

Arribem a l'aeroport.

Fem el "check in" en una part tancada al viatger ordinari. El nostre és un vol privat.

Ens esperem a la sala VIP de l'aeroport. Un món tan diferent del que acabo de veure des de la finestra de l'autocar…

Realment jo també soc un privilegiat. Ara em toca esforçar-me per merèixer aquest privilegi…

Ve el president de la FAB expressament a desitjar-nos sort. Tot un detall.

L'avió ha de sortir a les 14h i surt a les 15.15h.

Havíem d'arribar a l'hotel a les 15.30 i arribem a les 19.00.

Teníem entrenament programat a les 19h.

Et preguntaràs què ha passat.

Doncs de tot. D'entrada, un vol que dura uns 45 minuts ha durat més de 1h30'.

No teniem permís per aterrar. I vinga donar voltes sobre Benguela.

Finalment aterrem. Tot l'aeroport ple de soldats. Potser n'hi ha 500. I és que el president de la República està de visita a Benguela i té reunió amb el president d'un altre país africà. Just avui!!

Ara bé, quan baixem de l'avió anem passejant des de l'avió fins a la terminal. Un contrasentit més.



De l'aeroport a l'hotel amb autocar (t'estalvio detalls) escortats per un motorista de la policia que ens obre cami. Devem ser importants…

De cop, trànsit parat i el carril contrari, buit.

Uns 5 minuts després comencem a sentir sirenes i a veure llums (i és que estem a l'hemisferi sud, és hivern i es fa fosc aviat): motos i cotxes de policia obrint la comitiva dels presidents. Si no n'han passat 50, no n'ha passat cap.

Per fi arribem a l'hotel, gairebé quatre hores i mitja més tard del que estava previst.

No hem pogut entrenar

Sopar, reunió amb les players per marcar pautes, i a dormir. Inculquem la impirtància de representar un país. Crec que en són conscients

Demà comença la segona part de la preparació.

Calma, molta calma.


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

40 anys després...

40 anys. 40 cursos. Un munt de records i un munt de companys.  Un munt de vivències i aprenentatges.  Un munt d’alegries i de tristeses. Més de 1000 alumnes. Es diu aviat… Recordo perfectament aquell 15 de setembre de 1983 pujant les escales del IE Sant Jordi.  Eren les 8.50h.  La nit abans m’havia trucat la Mercè. Necessitaven un professor d’Educació Física.  Vaig entrar el despatx del Sr. Tufet i 15 minuts després era professor…i fins avui. Pel camí, molts anys al Sant Jordi i al meu Safa, per tancar la meva particular passejada pel món de l’educació al Pino. Sí.  Ja han passat 40 cursos i és el moment de dir adéu. Amb un doble sentiment.  D’una banda, el cor encongit perquè deixo enrere el que ha estat la meva vocació al llarg d’aquests 40 anys: l’educació. Aquell que no s’hi ha dedicat mai no pot imaginar tot el batibull de sentiments que es barregen dins del cap d’un educador. Hi conviuen la passió i l’esgotament, l’esperança i la frustració,...p...
Més informació

Un mes de jubilat...

Ja fa un mes que em vaig jubilar. Prematurament. Encara no em tocava. Però, tristament, ja no em sentia bé treballant en el que ha estat una de les meves passions al llarg de 40 anys. Vaig fer “números” -expressió que tota la vida havia sentit al meu pare- i vaig decidir que, tot i perdre diners, em compensava mentalment. Dit i fet. He de dir, i m’ho recordava fa poc un antic company de classe, que, des de petit, havia tingut la idea que un jubilat era aquella persona gran que seia al banc de la plaça, ”anava a veure obres” i tenia cura dels nets quan els fills no “arribaven”. És una evidència que els temps han anat canviant i, avui en dia, una persona de 65 anys ja no és una persona gran i els estereotips han variat substancialment. I ara, de cop, et trobes amb una nova realitat: has de gestionar el temps. I és que el món laboral literalment te’l “roba”. “Què faràs ara?” “T'avorriràs”.  Després de 4 setmanes completes -i ho deia recentment en un tuit-, no només no m’avorreixo, sin...
Més informació

Carta oberta a Lamine Yamal

Benvolgut Lamine, Evidentment no ens coneixem, tot i que he estat un bon grapat d’anys entrenant molt a prop del teu lloc d'origen, el qual,  orgullosament, fas sempre present. Fa un any i mig no sabia qui eres. De fet, no era capaç ni de retenir el teu nom. Va ser al final de la temporada passada, i durant l'estiu amb la selecció espanyola, que vaig començar a saber que eres un bon jugador. Aquesta temporada t’has disparat i, a mesura que anaven avançant els mesos, has anat creixent de forma exponencial. Mica en mica hem anat sabent de tu, dels teus orígens i de la teva evolució a la Masia, i ens ha captivat tot allò que coneixem. Gens fàcil ser fidel a un barri del que no es parla excessivament bé i, al mateix temps, ser capaç de desenvolupar de manera seriosa una dinàmica d’entrenament que exigeix constància, disciplina i esforç… en definitiva, dedicació i compromís. Cert que tens un talent tècnic, tàctic i físic que t’ha facilitat aquest ràpid ascens, però no és menys cert ...
Més informació