Angola (13)

Ja hem cobert el primer dia de stage.

L'acabem amb bona nota.

Hem avançat, malgrat estem molt lluny d'allò que volem i necessitem per competir. 

Lògic. Tot just portem 4 entrenaments.

S'han vist coses interessants i d'altres que estan molt verdes.

Però no vull parlar de bàsquet. Seria massa avorrit. 

M'agrada parlar d'alló que em sorprèn o que trobo interessant.

En Pep, quan li vaig demanar consell abans de venir, em deia dues coses: "són molt bona gent i sempre t'ho solucionen tot. Des de la sencillesa fan el que poden i més, per tal que tot funcioni de la millor manera possible". I tenia raó. Tot es va fent. Tothom es volca en que tot allò que pugui necessitar ho tingui.

Però aquí tot és xocant. Tot sorprèn.

M'agradaria veure per un forat les jugadores de la selecció espanyola movent-se amb algunes de les realitats que percebo dia a dia.

Abans comentava que el Pep m'havia dit dues coses perquè em fes una idea, però se'n va deixar una que fins ara no havia pogut percebre perquè, abans de venir a Benguela, només veia les jugadores i el cos tècnic a la pista i, quan acabava l'entrenament, jo, i elles, marxàvem cap a casa o l'hotel.

Però la realitat va començar a fer-se palpable ahir al final de l'entrenament a Luanda abans de venir a Benguela

Des que vam acabar l'entrenanent a les 12h del migdia, vam esperar més d'una hora al pavelló abans no ens van venir a buscar i vam estar "tirats" entre els dos aeroports més de 4 hores abans no vam ser a l'hotel. Vam arribar reventats i morts de gana a les 20h (4 hores més tard del previst).

Sí, vuit hores deprés d'acabar l'entrenament, i sense dinar, arribavem a l'hotel!!

Ni una sola mala cara, ni una sola queixa van sortir de la boca de les jugadores.

A taula (ja hem fet 4 àpats), l'educació i el respecte són exquisits. Cap paraula més alta que l'altra. Cap intent d'aixecar-se fins que no hi ha l'ordre de fer-ho. Ningú protesta, ningú pregunta si es poden aixecar. Simplement xerren i s'esperen.

Quan la capitana veu que totes han acabat, s'aixeca i ve a nostra taula per rebre la instrucció pertinent. La transmet i totes s'aixequen de taula sense ni soroll, ni un crit, ni una "corredisa".

I no he estat jo qui ha posat les normes…

A pista, quan fas correccions individuals et responen amb un "sí, coach" que no diuen per quedar bé, sinó que els surt d'un punt d'agraiment que tenen ben arrelat.

Lliçons d'educació continuades. 

Des que es lleven fins que van a dormir, pots comprovar com valoren qui són i on són. 

Potser aquests que ens anomenem avançats del 1r món, i que, sovint, menyspreem aquells que considerem inferiors, n'aprenguem una mica…

I ho escriu algú que fa 40 anys que treballa amb adolescents que, en massa casos, no valoren tot allò que tenen…

Seguirem aprenent. 

Lliçons de vida.