Angola (14)

Segon dia de stage acabat.

Sensacions contradictòries. Actitud i predisposició molt bones. Trebsllen molt, però ens costa avançar. I tenim tan poc temps..No anem sobrats de qualitat i de talent i tenim jugadores molt joves. En tenia una de 16 que ja vaig descartar i ara mateix en tinc dues de 17, dues de 18 i dues de 19 al costat d'una de 37, una de 31 i una de 30. La majoria, entre els 24 i els 20.

Tot plegat, gens fàcil.

Però seguirem insistint. Estic convençut que millorarem i acabarem fent un bon bàsquet.

El dia a dia és intens. Dediquem 3 hores al matí i 3 hores a la tarda als entrenaments entre el desplaçament i la sessió pròpiament dita. Si li sumem una hora per àpat i reunions amb els entrenadors fan un total de 10 hores d'estar smb rl grup, més veure vídeos i preparar exercicis i altres conceptes.

Els dies passen molt ràpid i acabo la jornada esgotat mentalment.

Espero que no em passi factura quan torni...

Avui he viscut una cosa curiosa.

Primer ens hem de situar. El nostre hotel és com un oasis en una zona de Benguela en què veus molta pobresa. De fet, a la porta de l'hotel tenim dos guardes de seguretat amb porra a la mà i diria que la fan servir, perquè sempre hi ha un munt de nens de 7 o 8 anys a tocar de l'entrada preparats per correr quan s'acosta un dels guardes. I ho fan sovint.

Son les 18h i sortim de l'hotel per anar a entrenar. L'autobús ens espera a la porta. Doncs, avui, jo sortia amb un suc de fruita a la mà que em pensava prendre anant cap al pavelló. Amb això que un dels nens me'l demana i li'l dono. Ningú fa cap comentari. Apreten tots a córrer amb el seu tresor. I a la cantonada (els estic mirant des de l'autocar) l'obren i se'l van passant per compartir un glop cadascun. Quan l'acaben, treuen un entrepà i mossegada cada nen… L'autocar arrenca i no em trec la imatge del cap. Passem pels carrers de Benguela per anar al pavelló. Al costat de cases i pisos "normals" et trobes edificis que cauen a trosos. Molts nens al carrer. No acabo d'entendre el seu "modus vivendi".

Porto 12 dies aquí i em sorprèn tant el contrast…

Hi ha coses que no goso preguntar als meus companys de selecció. Sento que ells ho tenen normalitzat i potser no els agrada que els ho qüestioni. Algun dia ho faré.


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

40 anys després...

40 anys. 40 cursos. Un munt de records i un munt de companys.  Un munt de vivències i aprenentatges.  Un munt d’alegries i de tristeses. Més de 1000 alumnes. Es diu aviat… Recordo perfectament aquell 15 de setembre de 1983 pujant les escales del IE Sant Jordi.  Eren les 8.50h.  La nit abans m’havia trucat la Mercè. Necessitaven un professor d’Educació Física.  Vaig entrar el despatx del Sr. Tufet i 15 minuts després era professor…i fins avui. Pel camí, molts anys al Sant Jordi i al meu Safa, per tancar la meva particular passejada pel món de l’educació al Pino. Sí.  Ja han passat 40 cursos i és el moment de dir adéu. Amb un doble sentiment.  D’una banda, el cor encongit perquè deixo enrere el que ha estat la meva vocació al llarg d’aquests 40 anys: l’educació. Aquell que no s’hi ha dedicat mai no pot imaginar tot el batibull de sentiments que es barregen dins del cap d’un educador. Hi conviuen la passió i l’esgotament, l’esperança i la frustració,...p...
Més informació

Un mes de jubilat...

Ja fa un mes que em vaig jubilar. Prematurament. Encara no em tocava. Però, tristament, ja no em sentia bé treballant en el que ha estat una de les meves passions al llarg de 40 anys. Vaig fer “números” -expressió que tota la vida havia sentit al meu pare- i vaig decidir que, tot i perdre diners, em compensava mentalment. Dit i fet. He de dir, i m’ho recordava fa poc un antic company de classe, que, des de petit, havia tingut la idea que un jubilat era aquella persona gran que seia al banc de la plaça, ”anava a veure obres” i tenia cura dels nets quan els fills no “arribaven”. És una evidència que els temps han anat canviant i, avui en dia, una persona de 65 anys ja no és una persona gran i els estereotips han variat substancialment. I ara, de cop, et trobes amb una nova realitat: has de gestionar el temps. I és que el món laboral literalment te’l “roba”. “Què faràs ara?” “T'avorriràs”.  Després de 4 setmanes completes -i ho deia recentment en un tuit-, no només no m’avorreixo, sin...
Més informació

Carta oberta a Lamine Yamal

Benvolgut Lamine, Evidentment no ens coneixem, tot i que he estat un bon grapat d’anys entrenant molt a prop del teu lloc d'origen, el qual,  orgullosament, fas sempre present. Fa un any i mig no sabia qui eres. De fet, no era capaç ni de retenir el teu nom. Va ser al final de la temporada passada, i durant l'estiu amb la selecció espanyola, que vaig començar a saber que eres un bon jugador. Aquesta temporada t’has disparat i, a mesura que anaven avançant els mesos, has anat creixent de forma exponencial. Mica en mica hem anat sabent de tu, dels teus orígens i de la teva evolució a la Masia, i ens ha captivat tot allò que coneixem. Gens fàcil ser fidel a un barri del que no es parla excessivament bé i, al mateix temps, ser capaç de desenvolupar de manera seriosa una dinàmica d’entrenament que exigeix constància, disciplina i esforç… en definitiva, dedicació i compromís. Cert que tens un talent tècnic, tàctic i físic que t’ha facilitat aquest ràpid ascens, però no és menys cert ...
Més informació