Angola (15)

Avui és San Fermin. Però, per a mi, el 7 de juliol té un altre valor. 

Sí. És l'aniversari de la Míriam i, en els últims 25 anys, crec que mai l'havia passat lluny d'ella. 

Peatge que s'ha de pagar per viure un somni. 

Hem pogut parlar i hem fet la nostra videoconferència diària. Però no és el mateix. No l'he pogut abraçar…

Malgrat aquestes "frustracions", la vida segueix i aquí la nostra feina és fer avançar el grup. Sense pressa, però, sense pausa.

Avui, al final de l'entrenament, he repartit el grup en dos equips i han jugat un partit.  Cadascun dels meus ajudants dirigia un equip i així he pogut veure les jugadores des d'una perspectiva diferent.

Diumenge tarda hem de fer el segon tall per anar acostant-nos a les 12 definitives i m'ha anat bé per tenir les coses més clares.

Dinar i estoneta de relax. 

Avui fem festa a la tarda.

Alguns dels membres del staff surten a passejar i m'hi apunto.

Porto 12 dies aquí, i ja em toca fer alguna cosa diferent.

Anem fins a la platja. Mitja horeta de passejadeta fins arribar-hi. 

Mentre caminem i petem la xerradeta no deixo de mirar.

Allò que veig diariament des de l'autobús o des del cotxe, ho tinc molt més a prop. Ho "toco". 

Em sento observat. Soc l'únic blanc entre negres. M'ofereixen de tot i és que tothom ven alguna cosa.

Els meus acompanyants em van explicant què és cada edifici que anem veient. Molts dels edificis tenen guardes armats a les portes.

Un dels més grans i ben conservats és un edifici a tocar de la platja que han restaurat com a recordatori del tràfic d'esclaus. És el lloc on els tancaven a l'espera dels vaixells que els havien de portar a Amèrica.

Arribem a la platja.

Un passeig molt maco. Podria ser qualsevol passeig de les nostres poblacions de mar. Quedo sorprès.

De tota manera, al costat d'alguna casa ben maca, hi veig edificis que cauen a troços.

Sempre contrastos.

Tot fent el passeig, arribem al "Paseo marginal".

És el lloc de moda.

Txiringuitos de fusta amb música, restaurants, quioscos també de fusta en què venen coses típiques.

Igual que aquí, però tot molt més senzill.

Hi ha "ambientillo".

Al costat de la gent que hi passeja o pren una cerveseta, van passant nenes, i no tan nenes, portant, sobre el cap, dotzenes d'ous al costat d'un recipient amb una mena de salsa i una bosa plena de closques d'ous. 

Evidentment, pregunto.

Resulta que hi ha el costum de menjar al mig del carrer ous durs amb una salsa picant. Pelen els ous,  i les closques se les tornen a emportar les venedores.

Són les 18h i ja s'ha fet fosc. I és que aquí és hivern. Toca tornar a l'hotel. 

Sorpresa.

No tornem caminant. Som 5. No hi cabriem en un sol taxi.

Em diuen que tornem en moto. Al.lucino.

Dit i fet.

Veig que fan senyals i en pocs segons tenim 5 motos davant nostre.

Ni cascos ni històries. 

Fa 22 anys que no pujo a una moto.

En pocs minuts som a l'hotel. Una moto darrere de l'altra fent rallies.

He resat el rosari tres vegades mentre circulàvem a tota velocitat fent zigazagues entre els cotxes i sense fer ni un sol stop. Fins ara ho havia vist des de l'autobús o al costat del Felipe per Luanda. Avui ho he viscut.

He arribat sencer!!

Quina por! 

Reunió amb el staff abans de sopar. Toca decidir qui tallem. Què n'és de difícil prendre la decisió. Diumenge ho comunicarem.

Sopar i dormir.

Demà serà un altre dia...