Angola (16)

Ja fa dies que tinc molt més clar que hi ha dos móns molt diferents, el nostre i el seu. 

I també tinc clar que, malgrat intento aprendre del que observo, la realitat que visc en el meu dia a dia des que sóc aquí, s'assembla molt poc a la realitat de la gent que veig pel carrer.

Ho dic i ho repeteixo: soc un privilegiat de poder viure el que estic vivint, amb totes les comoditats hagudes i per haver.

Com a mostra, un botó:

Aquest matí, quan he vist el responsable de la FAB que està amb nosaltres a la concentració de Benguela, li he preguntat, com a curiositat, quant va pagar als 5 motoristes que ens van portar a l'hotel ahir. No sé si li ha agradat massa la pregunta, però volia conèixer una mica la realitat. Resposta: 1500 kwanzas. Aproximadament són 1 euro i 60 cèntims…a repartir entre els 5. O sigui 33 cèntims per a cada motorista. 

Increible, oi?

La següent pregunta era obvia. Quant val un litre de gasolina?  I la resposta també em sorprèn: 30 cèntims.

O sigui que, per un trajecte com el que van fer, van guanyar aproximadament 15 cèntims. Cert que potser van ser màxim 10 minuts de feina, però no deixa de ser increible la diferència entre el nostre món i el seu.

Però encara hi ha una dada més sorprenent: és més car un litre d'aigua que un litre de gasolina.

Ahir, tot passejant pel "Paseo Marginal", vam veure uns quioscos en què venien penjolls, anells, arracades, sabates... Vam preguntar el preu de les sabates de pell i cuir fetes a mà (precioses, per cert): aproximadament 8 euros (8000 kwanzas). Aquí costarien uns 30 euros…

Tot és tan diferent…

No deixa de sorprendre'm com són la majoria de vivendes que veig, moltes d'elles de fang. I això al costat de cotxes i de cases que res tenen a envejar a les nostres d'aquí. 

Escrivint aquest post, m'ha vingut al cap una de les sentències que em van impactar més llegint "Sapiens" de Harari. Segons ell, el primer gran error de la humanitat va ser la invenció de l'agricultura. A partir d'aquí, l'ésser humà es va fer esclau de la seva feina, de les seves propietats, i vam canviar la importància de ser per la importància de tenir…

Aquest és el món que hem anat creant aquells que ens autoanomenem "únics animals intel·ligents" de la Terra.

El que em sap més greu és que quan torni al meu món, també tornaré a la meva rutina de tenir, malgrat intenti tenir clara la importància de ser. Si puc tenir present reduir el consumisme exagerat en què estem inmersos i valorar més tot allò que m'envolta i que no té un cost econòmic, sinó molt més profund, hauré fet un passet endavant…



Comentaris

  1. Anònim8 de juliol del 2023, a les 23:35

    Bon dia, tota la raó Oriol.

    ResponElimina
  2. Anònim9 de juliol del 2023, a les 17:43

    I l agricultura tb va portar al masclisme, lws dones van perdre importància en el moment q es va treballar amb animals i màquines, manejats per homes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oriol Villà9 de juliol del 2023, a les 22:55

      Va portat moltes coses negatives....disfressades de coses positves, una d'elles, com bé dius, el masclisme, però no tant per les màquines sinó per la defensa de la propietat i, per tant, del poder. D'aquí sí que s'exclou la dona...

      Elimina
    2. Anònim10 de juliol del 2023, a les 16:31

      És el q vaig llegir en un article, te l enviaré

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

40 anys després...

40 anys. 40 cursos. Un munt de records i un munt de companys.  Un munt de vivències i aprenentatges.  Un munt d’alegries i de tristeses. Més de 1000 alumnes. Es diu aviat… Recordo perfectament aquell 15 de setembre de 1983 pujant les escales del IE Sant Jordi.  Eren les 8.50h.  La nit abans m’havia trucat la Mercè. Necessitaven un professor d’Educació Física.  Vaig entrar el despatx del Sr. Tufet i 15 minuts després era professor…i fins avui. Pel camí, molts anys al Sant Jordi i al meu Safa, per tancar la meva particular passejada pel món de l’educació al Pino. Sí.  Ja han passat 40 cursos i és el moment de dir adéu. Amb un doble sentiment.  D’una banda, el cor encongit perquè deixo enrere el que ha estat la meva vocació al llarg d’aquests 40 anys: l’educació. Aquell que no s’hi ha dedicat mai no pot imaginar tot el batibull de sentiments que es barregen dins del cap d’un educador. Hi conviuen la passió i l’esgotament, l’esperança i la frustració,...p...
Més informació

Un mes de jubilat...

Ja fa un mes que em vaig jubilar. Prematurament. Encara no em tocava. Però, tristament, ja no em sentia bé treballant en el que ha estat una de les meves passions al llarg de 40 anys. Vaig fer “números” -expressió que tota la vida havia sentit al meu pare- i vaig decidir que, tot i perdre diners, em compensava mentalment. Dit i fet. He de dir, i m’ho recordava fa poc un antic company de classe, que, des de petit, havia tingut la idea que un jubilat era aquella persona gran que seia al banc de la plaça, ”anava a veure obres” i tenia cura dels nets quan els fills no “arribaven”. És una evidència que els temps han anat canviant i, avui en dia, una persona de 65 anys ja no és una persona gran i els estereotips han variat substancialment. I ara, de cop, et trobes amb una nova realitat: has de gestionar el temps. I és que el món laboral literalment te’l “roba”. “Què faràs ara?” “T'avorriràs”.  Després de 4 setmanes completes -i ho deia recentment en un tuit-, no només no m’avorreixo, sin...
Més informació

Carta oberta a Lamine Yamal

Benvolgut Lamine, Evidentment no ens coneixem, tot i que he estat un bon grapat d’anys entrenant molt a prop del teu lloc d'origen, el qual,  orgullosament, fas sempre present. Fa un any i mig no sabia qui eres. De fet, no era capaç ni de retenir el teu nom. Va ser al final de la temporada passada, i durant l'estiu amb la selecció espanyola, que vaig començar a saber que eres un bon jugador. Aquesta temporada t’has disparat i, a mesura que anaven avançant els mesos, has anat creixent de forma exponencial. Mica en mica hem anat sabent de tu, dels teus orígens i de la teva evolució a la Masia, i ens ha captivat tot allò que coneixem. Gens fàcil ser fidel a un barri del que no es parla excessivament bé i, al mateix temps, ser capaç de desenvolupar de manera seriosa una dinàmica d’entrenament que exigeix constància, disciplina i esforç… en definitiva, dedicació i compromís. Cert que tens un talent tècnic, tàctic i físic que t’ha facilitat aquest ràpid ascens, però no és menys cert ...
Més informació