Angola (17)

 Ja fa dues setmanes que soc aquí. Sembla que faci molt més.

Trobo a faltar moltes persones i coses del meu dia a dia habitual. 

Ha valgut la pena venir?

Ha valgut la pena renunciar a un estiu amb la família?

Enyoro la tumbona del Nàutic llegint a tocar de la piscina, mentre veig banyar-se l'Aina i la Núria i peto la xerradeta amb la Míriam estirada al meu costat. 

Què necessito més?

Poqueta cosa. 

Les vacances serveixen per desconnectar i descansar. 

I quan veig la realitat que m'envolta ara mateix, encara soc més conscient que no necessito massa més.

Pensaràs que avui  estic de "baixon".

Doncs no.

Simplement poso a sobre la taula el que m'estic perdent per poder ser més conscient del punt de responsabilitat que tinc d'haver estat triat per dirigir la Selecció.

Avui havíem d'haver fet dos talls, però hem decidit posposar-ho a dimecres.

Tenim clars els talls, però també volem assegurar-nos que no les puguem necessitar. Pot haver alguna lesió inesperada com ja ha estat el cas.

A la tarda hem fet festa i hem aprofitat per reunir-nos amb cadascuna de les jugadores per explicar-los quins són els aspectes que han de millorar. Sempre buscant dues idees bàsiques: ajudar la selecció i convertir-se en millors jugadores.

Crec que ha estat una dinàmica molt positiva.

A una de les jugadores, la capitana, 37 anys, bàsicament li he dit dues paraules:"muito obrigado". I li he explicat per què. Va estar dubtant fins l'últim moment d'estar amb nosaltres. Té un fill d'un any i havia d'estar 36 dies sense veure'l. Al final es va decidir i és amb nosaltres. El segon entrenament es va torçar el turmell. L'endemà no va entrenar, però al dia següent ja estava a pista. Entrena al 100%. Podria no fer-ho, és la millor jugadora. Però, a sobre, ajuda les joves, els hi corregeix els detalls, les anima, sempre sense un mal gest, ni una mala paraula. 

Lliçons de vida. D'aquestes lliçons n'hi ha a tot arreu. De fet, sense anar més lluny, jo en tinc una molt a prop meu (ara mateix, massa lluny). Però viure-les i veure-les dona sentit a estar fent aquest tipus de feina. I, si a sobre, aconseguim jugar bé i competir amb els millors, la satisfacció interior serà indescriptible.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

40 anys després...

40 anys. 40 cursos. Un munt de records i un munt de companys.  Un munt de vivències i aprenentatges.  Un munt d’alegries i de tristeses. Més de 1000 alumnes. Es diu aviat… Recordo perfectament aquell 15 de setembre de 1983 pujant les escales del IE Sant Jordi.  Eren les 8.50h.  La nit abans m’havia trucat la Mercè. Necessitaven un professor d’Educació Física.  Vaig entrar el despatx del Sr. Tufet i 15 minuts després era professor…i fins avui. Pel camí, molts anys al Sant Jordi i al meu Safa, per tancar la meva particular passejada pel món de l’educació al Pino. Sí.  Ja han passat 40 cursos i és el moment de dir adéu. Amb un doble sentiment.  D’una banda, el cor encongit perquè deixo enrere el que ha estat la meva vocació al llarg d’aquests 40 anys: l’educació. Aquell que no s’hi ha dedicat mai no pot imaginar tot el batibull de sentiments que es barregen dins del cap d’un educador. Hi conviuen la passió i l’esgotament, l’esperança i la frustració,...p...
Més informació

Un mes de jubilat...

Ja fa un mes que em vaig jubilar. Prematurament. Encara no em tocava. Però, tristament, ja no em sentia bé treballant en el que ha estat una de les meves passions al llarg de 40 anys. Vaig fer “números” -expressió que tota la vida havia sentit al meu pare- i vaig decidir que, tot i perdre diners, em compensava mentalment. Dit i fet. He de dir, i m’ho recordava fa poc un antic company de classe, que, des de petit, havia tingut la idea que un jubilat era aquella persona gran que seia al banc de la plaça, ”anava a veure obres” i tenia cura dels nets quan els fills no “arribaven”. És una evidència que els temps han anat canviant i, avui en dia, una persona de 65 anys ja no és una persona gran i els estereotips han variat substancialment. I ara, de cop, et trobes amb una nova realitat: has de gestionar el temps. I és que el món laboral literalment te’l “roba”. “Què faràs ara?” “T'avorriràs”.  Després de 4 setmanes completes -i ho deia recentment en un tuit-, no només no m’avorreixo, sin...
Més informació

Carta oberta a Lamine Yamal

Benvolgut Lamine, Evidentment no ens coneixem, tot i que he estat un bon grapat d’anys entrenant molt a prop del teu lloc d'origen, el qual,  orgullosament, fas sempre present. Fa un any i mig no sabia qui eres. De fet, no era capaç ni de retenir el teu nom. Va ser al final de la temporada passada, i durant l'estiu amb la selecció espanyola, que vaig començar a saber que eres un bon jugador. Aquesta temporada t’has disparat i, a mesura que anaven avançant els mesos, has anat creixent de forma exponencial. Mica en mica hem anat sabent de tu, dels teus orígens i de la teva evolució a la Masia, i ens ha captivat tot allò que coneixem. Gens fàcil ser fidel a un barri del que no es parla excessivament bé i, al mateix temps, ser capaç de desenvolupar de manera seriosa una dinàmica d’entrenament que exigeix constància, disciplina i esforç… en definitiva, dedicació i compromís. Cert que tens un talent tècnic, tàctic i físic que t’ha facilitat aquest ràpid ascens, però no és menys cert ...
Més informació