Angola (22)

Estem dinant. 

Una taula de players i dues taules de staff (una de  coachs i una de la resta de l'staff (9 no hi cabem en una taula).

Observo les jugadores. 

M'agrada fer-ho. 

Ja vaig comentar en un post anterior que la seva educació a taula era exquisita.

De cop, l'Elisa (segona entrenadora) es dirigeix al preparador físic com a "coach Bruno. Ho fan sempre.  Però ara li pregunto per què utilitzen la paraula coach en lloc de dir simplement Bruno, Oriol o Joao.

La resposta és molt simple: "per un tema de respecte". I explica: "Des de ben petits s'educa els nens i nenes a respectar aquells que tenen ascendència sobre ells, i l'entrenador en té". Insisteixo: "Però entre nosaltres no caldria". Resposta: "Hem de donar exemple. Les jugadores han de veure quin tracte ens tenim entre nosaltres. Tot va de respecte". Som miralls per a elles.

"I a mi, per què no em dius coach Oriol?". "Doncs perquè ens diem pel nom de pila".

Creien que em deia Villà, però no ho tenien clar, per això només em deien coach.

Riuen de valent quan els ho aclareixo.

Llavors prenc consciència que cap jugadora, ni les més veteranes, es dirigeix a mi, en cap context, pel meu nom. Arribo a la conclusió que encara no saben com em dic.

Per a elles, simplement soc el coach. I em respecten, per això em diuen coach.

Distància. Ni un intent d'apropament. Tothom sap quin és el seu paper. 

De fet, em diu la coach Elisa que hi ha una jugadora que, a pista, replica alguna correcció i no li sembla correcte.

Jo ni me n'havia adonat. Aquí, a Catalunya, és força normal. Si és així, ho fa de manera molt respectuosa. És una de les dues úniques jugadores que tinc al grup que ha jugat a Europa. La resta mai han sortit a jugar fora d'Angola.

Casualitat? Jo no crec en ella, crec més en la causalitat...

I començo a prendre consciència d'un detall al que no havia prestat prou atenció: quan crido una jugadora per corregir o explicar algun concepte, sempre es gira i diu una sola paraula: "coach?".

L'interrogant és significatiu. Volen saber.

Lliçons de vida d'aquells que sovint considerem inferiors…

Segons em diuen, a l'escola el tracte és igual. Mai nom de pila, simplement es dirigeixen al mestre com a "professor".

De fet, una altra curiositat que avui he aclarit és que les dues fisios i la doctora no em diuen coach, em diuen "professor". Quan els he preguntat el motiu, m'han dit que sabien que a Espanya entreno cadets i que, si entrenes petites, canvien coach per professor.

Costums, cultures, diferents. Però demostració clara i rotunda de com creuen en el respecte. Utilitzen molt el concepte. 

I, insisteixo, els considerem inferiors…🤷

Canviant de tema, aquesta tarda hem jugat un partit de preparació contra un equip cadet masculí. He de seguir coneixent les jugadores (me'n queden, encara, quatre per descartar i no em vull equivocar). Hem guanyat el partit i he pogut veure on som i, també, que no serà gens fàcil prendre la decisió final. M'han sorprès agradablement algunes i m'han decebut unes altres. La llista que semblava que tenia 10 noms definits,  comença a trontollar…

Té una lectura positiva, perquè, després de les reunions individuals que vam fer el diumenge, hem vist una reacció positiva de jugadores que pràcticament teníem descartades i que poden entrar definitivament a la llista…

Una altra lliçó que m'han donat: quan et diuen clarament allò que volen de tu, en molts casos tot depèn de tu…Ho acceptem?

Comentaris

  1. Anònim14 de juliol del 2023, a les 16:27

    Quan de bo seria que aquestes vivències i experiencies les poguéssim traslladar i aplicar en els equips de base d’aquí.
    COACH Oriol, ara que ja has viscuts bastants partits, i per la part que em toca, a nivell d’arbitratge, tenen el mateix respecte cap als arbitres? Hi ha una empatia recíproca, jugadors/es/arbitres com cada cop mes s’inculca en el basquet de casa?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oriol Villà14 de juliol del 2023, a les 21:14

      Doncs et seré molt sincer. Fins ara no m'havia parat a fixar-m'hi. Però ara que ho preguntes, sí que, al repassar els 2 partits amistosos que hem jugat, et puc dir que quan no han estat d'acord amb les decisions arbitrals, han estat protestes molt correctes i educades si és que n'hi ha hagut. Hem d'aprendre, també en això, d'elles. I també et diré que el nivell arbitral és sensiblement més baix que a Catalunya. Aquí són ells qui n'han d'aprendre de nosaltres

      Elimina
  2. Liabcn15 de juliol del 2023, a les 9:40

    Cada dia mes interesant. Et segueixo i m.agrada llegir.te. Et dessitjo sort i encerts.
    Gràcies per compartir

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

40 anys després...

40 anys. 40 cursos. Un munt de records i un munt de companys.  Un munt de vivències i aprenentatges.  Un munt d’alegries i de tristeses. Més de 1000 alumnes. Es diu aviat… Recordo perfectament aquell 15 de setembre de 1983 pujant les escales del IE Sant Jordi.  Eren les 8.50h.  La nit abans m’havia trucat la Mercè. Necessitaven un professor d’Educació Física.  Vaig entrar el despatx del Sr. Tufet i 15 minuts després era professor…i fins avui. Pel camí, molts anys al Sant Jordi i al meu Safa, per tancar la meva particular passejada pel món de l’educació al Pino. Sí.  Ja han passat 40 cursos i és el moment de dir adéu. Amb un doble sentiment.  D’una banda, el cor encongit perquè deixo enrere el que ha estat la meva vocació al llarg d’aquests 40 anys: l’educació. Aquell que no s’hi ha dedicat mai no pot imaginar tot el batibull de sentiments que es barregen dins del cap d’un educador. Hi conviuen la passió i l’esgotament, l’esperança i la frustració,...p...
Més informació

Un mes de jubilat...

Ja fa un mes que em vaig jubilar. Prematurament. Encara no em tocava. Però, tristament, ja no em sentia bé treballant en el que ha estat una de les meves passions al llarg de 40 anys. Vaig fer “números” -expressió que tota la vida havia sentit al meu pare- i vaig decidir que, tot i perdre diners, em compensava mentalment. Dit i fet. He de dir, i m’ho recordava fa poc un antic company de classe, que, des de petit, havia tingut la idea que un jubilat era aquella persona gran que seia al banc de la plaça, ”anava a veure obres” i tenia cura dels nets quan els fills no “arribaven”. És una evidència que els temps han anat canviant i, avui en dia, una persona de 65 anys ja no és una persona gran i els estereotips han variat substancialment. I ara, de cop, et trobes amb una nova realitat: has de gestionar el temps. I és que el món laboral literalment te’l “roba”. “Què faràs ara?” “T'avorriràs”.  Després de 4 setmanes completes -i ho deia recentment en un tuit-, no només no m’avorreixo, sin...
Més informació

Carta oberta a Lamine Yamal

Benvolgut Lamine, Evidentment no ens coneixem, tot i que he estat un bon grapat d’anys entrenant molt a prop del teu lloc d'origen, el qual,  orgullosament, fas sempre present. Fa un any i mig no sabia qui eres. De fet, no era capaç ni de retenir el teu nom. Va ser al final de la temporada passada, i durant l'estiu amb la selecció espanyola, que vaig començar a saber que eres un bon jugador. Aquesta temporada t’has disparat i, a mesura que anaven avançant els mesos, has anat creixent de forma exponencial. Mica en mica hem anat sabent de tu, dels teus orígens i de la teva evolució a la Masia, i ens ha captivat tot allò que coneixem. Gens fàcil ser fidel a un barri del que no es parla excessivament bé i, al mateix temps, ser capaç de desenvolupar de manera seriosa una dinàmica d’entrenament que exigeix constància, disciplina i esforç… en definitiva, dedicació i compromís. Cert que tens un talent tècnic, tàctic i físic que t’ha facilitat aquest ràpid ascens, però no és menys cert ...
Més informació