Angola (24)

Un dels aspectes més interessants que estic vivint en aquesta "aventura" angolesa és el feedback amb aquells que em llegiu. Em sento molt acompanyat des de la distància. Tant per aquells que em feu algun comentari com també per aquells que sé que em llegiu encara que no escrigueu res.

És molt gratificant, i curiós, quan alguns em dieu que ja espereu el post del dia i que, en certa manera, hi esteu "enganxats".

Ja he comentat algun cop que em ve de gust fer-ho (m'agrada escriure), però que també té un doble vessant egoista. 

D'una banda, em permetrà, quan passi el temps, tenir un record de tot plegat i, d'altra banda, avui, en el dia a dia, em permet està a prop del "meu món" que, no ho dubtis, enyoro, mentre estic immers en aquest apassionant repte de construir un equip que jugui bé i competeixi el millor possible.

Aquest matí, quan m'he despertat (avui no eren les 4😉) tenia un avís de facebook i he pogut llegir el comentari del Víctor (em llegeix habitualment) amb una reflexió interessant que vull, d'alguna manera, ampliar i rebatre, tot i que hi estic globalment d'acord. Em deia, agafant tan sols l'última part del seu comentari, que, de vegades, cal anar lluny del teu "lloc de confort" per rebre lliçons de tota mena.

És cert que s'ha de ser-hi per poder "veure" i intentar entendre. Però també és cert que, sovint, quan es viatja lluny, no es viu del tot la realitat perquè tendim a estar separats d'ella. No ens endinsem en el seu dia a dia.

És el meu cas.

Jo puc observar i puc preguntar - de fet ho faig - però no hi soc dins.

Estic en un hotel, em porten en autobús, convisc amb l'elit, o semi elit, de la seva societat. No em passejo pels seus barris, no entro a les seves cases, no dormo en els seus llits ni menjo el seu menjar.

Estic a prop del seu dia a dia, però no hi soc dins.

I això té un problema, perquè em puc pensar que ja conec la seva realitat i no és cert. Potser la intueixo, però no la conec. 

Em ve ara al cap aquell pensament dels indígenes americans que malauradament no solem aplicar: "no jutgis mai ningú fins que no calcis els seus mocasins al menys tres llunes". 

Aquí m'agradaria canviar jutjar per conèixer. 

Perquè en aquests viatges, hi ha un perill, ja que quan tornem al nostre món podem pensar que ja ho sabem tot sobre ells, perquè hem viscut en contacte amb ells unes setmanes. I no és del tot cert.

Potser sí que ho poden dir aquells que "gasten" les seves vacances per fer un voluntariat que, en el seu cas, realment els acosta molt més clarament a la seva realitat diària. Però crec que ni així, perquè saben que és per poc temps, ja que quan tornen al seu (nostre) món quotidià, el seu dia a dia tornarà a les seves comoditats i plaers, en definitiva, a una realitat molt llunyana d'aquella que, durant unes setmanes, han viscut intensament.

De ben segur que seguiran tenint al seu cap allò que han viscut, seguiran portant dins seu les persones que han conegut i amb qui han compartit vivències, però no seguiran vivint com ells. I crec que això és una evidència.

Contrasentits que ens dona la vida. 

Lògicament no és cap crítica. Vull que quedi clar que sento la màxima admiració i reconeixement per tots els que, de manera altruista, ho abandonen temporalment tot per donar part de la seva vida i del seu temps a aquells que ho necessiten.

Costa tant renunciar a allò que ens hem fet nostre i que pensem que necessitem! Si mires amb honestedat el nostre dia a dia, trobaràs que una gran part del que fem servir tan sols ho volem, però no ho necessitem.