Angola (25)
Avui fa 24 dies que vaig sortir de casa.
Queda lluny aquell 25 de juny.
Encarem l'última setmana de concentració.
Pocs dies, pocs entrenaments, perquè arribi l'hora de la veritat.
El proper dilluns ja dormirem a Luanda pensant en el viatge cap a Rwanda del dia 26.
Entrenem molt intens amb una molt bona actitud. Res a dir.
Però creixem massa poc a poc.
L'objectiu és arribar amb uns mínims competitius que ens permetin jugar al màxim nivell possible i esperem aconseguir-ho.
Em poso a escriure a les vostres 0h 34', i és que avui hem tingut el primer dia difícil de veritat de la concentració.
Avui hem hagut de comunicar a dues jugadores que demà al matí marxen cap a casa.
Cert que dimecres passat vam fer un primer tall, però els d'avui són més complicats perquè ja portem molts dies treballant i queda poc per a la competició.
A partir de demà ja només tenim 15 jugadores i, a final de setmana, direm la llista final de 12.
Dia encara més complicat.
Hem aprofitat també per parlar amb 7 jugadores més per tal que tinguin clar en què han d'incidir més a l'hora d'entrenar per ajudar al grup i tenir opcions de venir a Rwanda, i per explicar-los què esperem d'elles.
Abans de la reunió individual amb les jugadores, teníem un debat amb la resta de l'staff sobre quin era el missatge que havíem de transmetre a cada jugadora. I és curiós comprovar com, aquesta comunicació, cadascú l'hagués fet d'una manera diferent.
Ens ha costat prendre les decisions perquè no tots ho vèiem igual.
Al final, però, la responsabilitat és exclusivament meva i l'he d'assumir.
Veurem les reaccions que tenen les que es queden…
Pujant cap a l'habitació, després de comunicar els dos talls, m'ha vingut al cap una idea que, de vegades, em plantejo.
Per què fem esport d'alta competició?
Per què gastem hores i dies de la nostra vida en una activitat que ens provoca, sovint, un punt d'ansietat, d'angoixa o de frustració i que ens impedeix fer altres activitats?
Val la pena?
Què ens aporta dedicar-hi tantes hores?
No tinc resposta.
Avui hi ha dues jugadores a les que costarà agafar el son i que demà pujaran a un autobús que les portarà cap a Luanda en un trajecte de 600 km i 10 hores. Mentrestant, la resta han respirat tranquil·les i segueixen mantenint l'esperança de ser a la llista definitiva.
Què em motiva a mi a estar tant lluny de la meva família i sacrificar una gran part de les vacances?
Hi ha algun factor molt clar i pràctic, però hi ha una part interna que només la sentim aquells que prenem aquest tipus de decisions.
Decisions que gran part de la resta de mortals no poden entendre.
De vegades, cert que poques, jo tampoc…
Demà tornarà a sortir el sol.
Perque ens agraden els reptes fem esport d'alta competició, cert que ens porta molts moments d'angoixa i frustració però cada pas endavant ens dona força per seguir i cada pas enrera buscar com donar-ne dos endavant.
ResponEliminaEs la teva, la nostra, passió per aquest esport el que fa que sacrifiquis les teves vacances i estar lluny dels que estimes.
Si elles pensen en perquè estan aquí i l'oportunitat que tenen de fer alguna cosa gran i especial,, amb tot el que ens portes explicant durant aquests vint-i-quatre dies, n'estic segur que l'objectiu estarà ben aprop.
Step by step the glory is closer
Gràcies. Ho has explicat molt bé. És ben curiós el que hi ha dins de la ment. Cada persona és un món.
EliminaBon dia, penseu a l'inrevés, sabent que t'haurien fet aquesta oferta i no l'haguessis acceptat, ara que faries?, no pensaries de manera reiterativa com ho hauries fet? no pensaries ara mateix amb els entrenaments dissenyats, amb com parlar amb les jugadores, amb com fer els descartes, amb haver perdut l'oportunitat d'haver conegut part de la societat d'Angola?, quantes coses ara tindries dins el cap, quantes coses voldries haver fet i no hauries fet. Les oportunitats no passen moltes vegades, has assumit el repte i segur que el resultat serà un gran aprenentatge per tu i per aquestes al·lotes que et recordaran sempre.
ResponEliminaInteressant reflexió! Mai sabem què hagués passat si haguéssim deixat passar una o altre oportunitat a la vida. Per tant, a gaudir de les decisions preses i a aprendre dels reptes i les vivències!
EliminaMoltes gràcies pels dos comentaris. No soc dels que es faci mala sang per les seves decisions. Al llarg de la meva vida n'he pres de poc lògiques i fins i tot contradictòties i no soc conscient d'haver-me arepentit mai. Però avui em preguntava la causa: com és que prenem decisions en contra de la tranquilitat o del confort? O sigui com som, què tenim dins nostre que ens faci prendre decisions tsn especials?
EliminaMuchos entrenadores somos adictos y funcionamos igual. Necesitamos nuestras dosis de droga. Algunos lo somos en un grado moderado, mantenemos vidas estructuradas y nuestras benditas familias no nos dejan tirados, otros no tienen tanta suerte. Es duro, pero a veces consideramos como amigos a quienes simplemente comparten la jeringuilla. Exagero mucho, sin duda, pero estoy convencido de que hay algo de eso, aunque no en tu caso
ResponEliminaSoy Angel, no soy anónimo
ResponEliminaGràcies, Angel, pel feedback i per llegir-me.
EliminaTrobar el punt exacte per compaginar correctament família i bàsquet no és gens fàcil. La gra sort que tinc és que la meva dona ha jugat fins aquest any i les meves filles també juguen...llavors tot és una mica més fàcil
Què difícil és prendre decisions. Però com deia en els teus textos anteriors, no ets un coneixedor del bàsquet angolès, ni del bàsquet africà, la qual cosa fa que aquest exercici sigui encara més nebulós. Què dir dels teus assistents, no són persones que et podrien donar suport en aquest assumpte i compartir amb tu les responsabilitats de la decisió presa? Tinc una altra pregunta: com veus que el nivell dels principals equips africans com Nigèria, Senegal i Mali, estan molt per sobre de la resta? Angola té alguna possibilitat de sorprendre? La federació angolesa li va demanar alguna classificació?
ResponEliminaBuuff. Moltes preguntes😉. Dir-te wue els tres ajudants em donen tot el suport, compartim totes kes decisions, però, al final el que té l'última paraula soc jo i de vegades no hi estan d'acord. Normal, a mi també em passaria. La diferència entre Angola i els grans equips africans és l'experiència les hores d'entrenament de competició que tenen unes i altres. Angola té dues jugadores que juguen fora del país i una juga a la segona divisió francesa i l'altra a la lliga 2 espanyola (o sigui per sota Lliga 1 i lliga Challenge). En canvi, les tres bones seleccions tenen jugadores jugant a primeres lligues europees i fins i tot alguna americana nacionalitzada. Per tant, prou complicat. Però el repte, tal com m'ha demanat la Federació és competir i canviar la línia del bàsquet d'aquí i en això estem, fent una petita revolució…
EliminaGràcies pel feedback
moltes gràcies pels comentaris. Els millors desitjos per a aquesta desafiant missió de rescatar un país de campions.
EliminaA tu per ser-hi
Elimina