Angola (27)
Avui hem començat el penúltim cicle de sessions d'entrenament abans de tornar a Luanda.
El compte enrere cada dia va més ràpid.
L'entrenament del matí ha anat bastant malament.
La culpa ha estat meva.
M'ha faltat un punt de concentració i hem tingut massa estones de poca qualitat que no he estar capaç de redreçar.
A l'estar poc "ficat", no he tingut la velocitat de reacció que calia i hem anat perdent qualitat. Imperdonable per part meva.
Al final de l'entrenament, i mentre les jugadores estiraven, he anotat alguns detalls i conceptes a canviar de cara a la tarda per millorar la dinàmica.
Queden pocs entrenaments i necessitem optimitzar el temps.
Quan han acabat d'estirar, he reunit l'equip, com fem cada dia, per tancar l'entrenament i fer el "crit de guerra". Però avui, m'he girat a la coach Elisa, que és qui sempre tradueix allò que no entenen, i li he dit que traduís bé allò que volia explicar.
Els he dit que l'entrenament no havia estat bo, però que no era culpa seva, sinó totalment meva, perquè no havia estat prou concentrat. I que aquesta tarda em comprometia a estar-ho del tot per millorar l'entrenament.
Ho han entès. No ha calgut traducció.
Crit de "Angola, força força, força" i cap a l'autocar.
Viatge mirant per la finestra mentre pensava en l'entrenament que acabàvem de fer i en allò que calia canviar de cara a la tarda.
Arribem a l'hotel.
Baixem de l'autobús i, quan estic entrant per la porta de l'hotel, sento que em criden: "Coach".
Em giro. Són les dues "jefas".
-"Podemos falar com você?".
-"Ok, aquí?".
-"Não, vamos lá fora - dizem -. O treinador está triste. Por quê? Treinaremos melhor esta tarde."
- "Não. Não estou. Só estou preocupado com o treinamento que fizemos, porque faltam poucos dias.
Veig que no acaben d'entendre la situació i els pregunto si mai cap entrenador els havia dit que la culpa d'un mal entrenament havia sigut seva i no de les jugadores.
Es miren, somriuen i em diuen que mai.
Jo els comento que no tinc cap problema en reconèixer quan és responsabilitat meva una situació. I els dic que, de la mateixa manera que els cau una bronca si no estan entrenant bé, és lícit que jo assumeixi la meva part de responsabilitat.
I els dic que això no em fa ser més débil davant d'elles.
Crec que ara ho han entès i em diuen que elles faran tot el possible per ajudar l'equip.
Els agraeixo el gest.
No m'havia passat mai que les dues jugadores més importants de l'equip vinguessin a donar-me el seu recolzament, simplement pel que havia dit a l'equip i perquè m'havien vist diferent que els altres dies tornant de l'entrenament.
En el nostre món, o no ho fa ningú o potser, si ho fa algú, ho fa via whatsapp.
És per això que penso que avui he rebut una altra lliçó.
A la tarda, l'entrenament ha anat molt bé.
Potser la complicitat de les dues "jefas" hi ha tingut alguna cosa a veure.
Crec que avui hem fet un pas endavant.
Tant de bo quedi reflectit en la Copa Àfrica.
De moment, demà tenim partit de preparació contra un equip cadet masculí.
A veure què ens depara i si les players ens donen pistes per fer el últims descartes.
Quin goig llegir-te soci!
ResponEliminaGràcies per compartir amb detalls de qualitat la vida i el bàsquet (deu ser una mica el mateix de fet....).
Les jefas amb experiència sempre donen lliçons i a tu t'agafen amatent per aprendre.
Dir què no fem bé ens legítima sobretot amb algú exigent com tu.
M'has fet recordar 'Els dimarts amb Morrie' que em vas recomanar fa més de 20 anyets...
Gaudeix Oriol!
Gaudeix Bàsquet i Vids a Angola!
Seria amb els Morries...perquè eren 2😉
EliminaUn plaer que em llegeixis
Crec que el millor que li pot passar a la selecció angolesa sènior femenina és classificar-se almenys per a les semifinals d'Afrobasket, ja que és una posició que garantirà l'accés de la selecció als preolímpics, possibilitant així un cicle anual de competicions d'alt nivell. Que els Déus del bàsquet us protegeixin i us ajudin. Crec i confio en tots vosaltres. Moltes gràcies per compartir un text tan humà, no profund.
ResponEliminaCorrecció: Crec que el millor que li pot passar a la selecció angolesa sènior femenina és classificar-se almenys per a les semifinals d'Afrobasket, ja que és una posició que garantirà l'accés de la selecció als preolímpics, possibilitant així un cicle anual de competicions d'alt nivell. Que els Déus del bàsquet us protegeixin i us ajudin. Crec i confio en tots vosaltres. Moltes gràcies per compartir un text tan humà i profund.
ResponEliminaCrec que els capitans només volien ser educats amb tu. Són jugadors amb molta experiència, campions d'Àfrica per aquest mateix equip i pels seus clubs. Naturalment, ho han vist tot en la seva llarga trajectòria, després d'haver estat formats per gent que ha sabut fer-los guanyadors. Molta sort a tu i a l'equip.
ResponEliminaÉs una lectura possible. Però tant si ha estat per efucació com si ha estat per quelcom més profund les honora perquè en el nostre suposadament món avançat, en 40 anys, ho he vist molt poques vegades
EliminaDiscrepo. Un equip el formen tant l'equip tècnic com els jugadors/es. És indispensable que tothom estigui en el seu millor estar possible. Però si no és el cas, la resta ha de preguntar-se quin és el motiu i intentar ajudar a salvar el problema. Un equip és aquell que té un objectiu comú i lluita per ell en un treball en grup. Per tant, per a mi, el que entenc és que has aconseguit crear un equip i que tu ja estiguis integrat en ell.
EliminaFelicitats perquè aquesta és una de les feines més difícils!
Gràcies, Judit. És sempre interessant veure com un fet, una situació concreta, es veu de diferents maneres. No és massa important la lectura que se'n fa, sinó el que hi ha darrere d'un gest que cadascú interpreta lliurement. Hi ha gestos que es fan per quedar bé i n'hi ha que es fan des de la decisió pura de fer el bé, d'ajudar, d'empatitzar. El que rep el gest, el viu d'una determinada manera i això és el que realment importa. La resta no deixen de ser simplement opinions.
Elimina