Angola (34)

Ja som a Kigali.

Avui ha estat un dia cansat i dur.

A les 12 arribem a l'aeroport a la zona Bestfly.

Periodistes, directius de clubs  presidenta de la Lliga Blava (la Lliga Femenina 1 d'allà) que ens edperen. Tots amb un punt d'emoció, de desig per tal que tot ens vagi bé.

El que he copsat és que els fa molta il·lusió, però que, en el fons, no esperen massa de nosaltres. Són conscients de la joventut de les jugadores i recorden, que des del 2013, han anat davallant els resultats any rere any.

Sensació d'anar sense pressió?

Ni pensar-ho. La pressió ja me la poso jo.

Per tant, a tope.

Això encara em motiva més.

Ensurt amb el visat, no el tinc actualitzat. No em deixen passar. Dues trucades i tot solucionat. Sensació d'elit.

Sortim amb mitja hora de retard.

Mentre esperem als sofàs de la zona VIP, sortim per la tele. Seqüències de l'últim entrenament d'ahir a Benguela, amb entrevista inclosa a peu de pista

Em fa gràcia veure-ho. No m'havia vist mai per la tele..😉

El viatge serveix per dormir i escriure.

Passa més ràpid.

5 hores després, arribem a Kigali.

Amb el canvi d'hora (ja tenim la mateixa hora que vosaltres) ja són les 20,25h i és negra nit…aquí és hivern.

Es nota el canvi de temperatura. Estem a tocar de l'equador.

Baixem de l'avió. Aprecio diferències. La jardinera que ens porta fins a la terminal és de disseny super modern.

La terminal és d'última generació. Aeroport no gaire gran, però molt modern.

Ens espera el secretari de l'ambaixada d'Angola. Persona encantadora.

Aquí tampoc em deixen entrar. 

Soc espanyol i, per entrar al país, he de pagar 50 euros. 

Un altre problema resolt.

Arribem al hall de l'aeroport i pluja de fotos. 

Recollim maletes. 

Soc dels últims i sento crits, molts crits.

Quan arribo a la porta de sortida, una cinquantena d'angolesos que viuen a Kigali ens han vingut a rebre. Cantant, cridant, amb xiulets... 

Es volen fer fotos amb nosaltres. Estan molt contents de venir-nos a rebre

Curiós. Em sento important. No m'havia passat mai.

"Estamos juntos".

Va pujant la motivació. 

Tenim un país al darrere en què, en paraules del president del club Formigas de Cazenga que ens ha vingut a acomiadar, el bàsquet és com una religió.

Tenen esperança que anem tornant el bàsquet femení on havia estat fa 10 anys, a dalt de tot del continent.

No marxen fins que no engega l'autocar.

Autocar, per cert, amb problemes de frenos, i cap a l'hotel. 

Tinc la sensació, tot i que és de nit, que la ciutat és moderna i està molt ben cuidada.

De fet, una de les coses que ens han fet fer quan han sortit les maletes ha estat treure tot el plàstic de les que anaven embolicades…no el deixen entrar a país.

Arribem a l'hotel. Molt maco.

No dona per més el dia. Sopar (són les 23h) i a dormir.

Estem reventats.

Demà matí, a les 12h, amistós contra Uganda que té entrenador espanyol.

Primer partit que jugarem contra noies.

Ens servirà una mica per veure on som…