Angola (38)

Tornant de l'entrenament del matí havia començat a escriure aquest post.

Era un post alegre. Un post de confiança.

Un post de tranquilitat.

No el vaig seguir. S'ha quedat com esborrany.

Escric quan em desperto. Són les 5 del matí. He dormit cinc hores i mitja. Ja he començat a preparar el partit d'avui

Però necessito escriure. Necessito treure allò que porto dins. I això m'ajuda a situar-me dins del partit d'avui.

Estava convençut que guanyaríem.

No va poder ser. No vam jugar bé.

Va passar quelcom que podia passar.

Vam tenir l'ansietat d'un equip que ha de guanyar, però que li manca el punt d'experiència d'anar pas a pas en el partit.

Vam pensar que el partit es guanyaria sense jugar en equip. Que es guanyaria sense fer treballar la defensa rival.

Vam començar malament el partit i ja vam anar sempre a remolc.

Quan vam aconseguir entrar una mica en el joc, ens vam trobat un rival que va fer un 56% de tir de 3 a la primera part. Tot i així vam arribar a la mitja part dins del partit.

Va haver un moment al tercer quart que li vam perdre la cara totalment al partit i elles van marxar de 17. Ho vam rebaixar ràpidament i vam entrat a l'últim quart '"vius". Vam anar remuntant i ens vam posar a 1 punt a un minut del final.

Havíem fet el més difícil i no vam poder/saber posar-nos per davant.

El mal percentatge de tir, sobretot a sota cistella, i l'ansietat de voler jugar sense madurar la defensa ens van condemnar.

Em sap greu, molt greu, perquè estem generant il·lusió tant a Angola com fora d'Angola.

Què en trec d'aquest partit?

Tres coses positives.

La primera, que quan estàvem fora del partit vam aconseguir tornar a posar-nos-hi dins una altra vegada. La segona, vam ser capacos de mantenir-nos vius malgrat el percentatge de tir que vam fer.

I la tercera, i més important, seguim estant totalment vius.

Avui juguem contra Rwanda, que va sorprendre tothom amb el resultat de la primera jornada.

Una victòria ens situa com a segons de grup. Si la victòria és de 16, quedem primers de grup.

Difícil? Sí.

Factible? També.

Toca creure en nosaltres.

I preparar bé les idees de cara a sorprendre el rival.

Com diu el poeta: "Tot és possible i tot esà per fer".

Els equips grans s'aixequen després d'una derrota.

Gràcies a tu i a tothom pel suport que estem rebent.

Te'n dec una


Comentaris

  1. Eugenio Asensio Solaz30 de juliol del 2023, a les 0:13

    Bon dia, Oriol. No vaig veure el partit, estic voltant per Galícia, peró el vaig seguir amb el grup; en conclusió, crec que estàs fent una bona feina I sobretot, il. lusionant. Molts ànims i, malgrat tot, felicitacions. Afegeixo que la teva reflexió és molt possitiva per entendre on esteu. Com es diu al teatre, molta merda. Endevant amb el teu projecte. Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oriol Villà30 de juliol del 2023, a les 1:52

      Moltes gràcies, Eugeni.💪🏀
      Gaudeix de les terres gallegues.🥰

      Elimina
  2. Xavier Trunyó30 de juliol del 2023, a les 2:05

    Segur que entre tots els que seguim la feina que estàs fent, enviarem molta força per ajudar-vos a tots.
    Ens hauries de dir a quina hora, d’aquí, hem d’enviar-vos aquest pensament positiu i segur que el rebreu.
    Molta fortuna i cap endavant!!!

    ResponElimina
  3. Anònim30 de juliol del 2023, a les 8:04

    Bravo, Oriol. Bona historia!

    ResponElimina
  4. marcel cid matali5 d’agost del 2023, a les 14:29

    No espot perda l esparança cal seguir lluitant

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Gràcies, UEM. Fins sempre

Avui toca acomiadar-me de la UEM. Decisió gens fàcil. És la tercera etapa que tanco en aquest club. Puc dir que, al costat de El Masnou Basquetbol, és el meu club. Sí, dic adéu al club al final d’aquesta temporada.  Dic adéu a 6 anys de feina intensa i de reptes assolits... i no assolits. Pensava retirar-me aquí, però circumstàncies especials fan que no sigui així.  Vaig arribar el juny del 2017 per iniciar aquesta tercera etapa de la mà de l'Adrià Castejón, Dani Vico i Jesús Murat sota la presidència d’en Joan Ventura.  Van confiar en mi per formar part de l'estructura femenina. Gràcies a tots per l’oportunitat. Des de llavors, el club ha anat canviant. Ha crescut i s’ha professionalitzat més. De la mà d’en Joan Pi i del Dani Poza, ajudats per molts col·laboradors a l'ombra, ha fet aquest pas endavant. He estat molt a gust aquestes 6 temporades, però, ara, després d’una profunda reflexió, he cregut que era el moment de marxar. Sempre he pensat que el club està per sobre de
Més informació

Carta oberta a les meves jugadores

Sofà de casa. Després de dinar.  Estona de relax. Quatre dies intensos.  Venia d’una setmana difícil en què se m'havien acumulat diversitat de situacions complicades. No sabia com respondria. Volia ser-hi. No em podia permetre deixar-vos tirades davant d’un repte pel que hem lluitat al llarg de més de dos mesos. Tres partits que s'havien de guanyar, si voliem jugar amb els millors de Catalunya a la segona fase.  Heu estat a l'alçada del que ens requeria el moment.  Hem guanyat els tres partits. Totes heu sumat.  No era fàcil. Les cares i els gestos que heu transmès durant els partits no es poden descriure.  Felicitat, orgull de pertinença, satisfacció… Les que heu mantingut el compromìs amb el club, amb l'equip i amb les companyes heu fet un pas endavant. Heu d’estar orgulloses. Aquest són els moments, en el sí d’un equip, que no es poden explicar.  Només es viuen. Un equip és quelcom més que la suma de jugadores. Una s’enfada perquè juga poc; una altra, perquè no li su
Més informació

Aturada i...compromís

Aturada. M’agrada la paraula. M’agrada el concepte. Però no m’agrada quan és obligada. I aquesta vegada m’han obligat a fer-la. El metge ha estat dràstic: "una setmana de desconnexió". La feina que faig (potser millor dit, les feines) demana un detall, un concepte, que no sempre pots controlar: la dependència. Treballar amb adolescents comporta, també, treballar, indirectament, amb les seves famílies i, per tant, amb la relació que s'estableix entre l'adolescent i la seva família. I tu, com a entrenador (i professor), reps i vius allò que porten dins. Algú dirà que l'adolescent i la família també reben el que transmet l'entrenador (i/o professor)... I és cert, però hi ha un petit matís: l'entrenador ho multiplica per 20 i el professor per 100... Fa més de 40 anys que m’hi dedico i gairebé sempre he pogut controlar aquesta dependència.  De fet, és tan sols la segona vegada (la primera va ser la temporada 94-95) en què el fet de no controlar la dependència m
Més informació